dies de viatge

398 dies de viatge

divendres, 30 de març del 2012

DE "NARIZ" A "PAILÓN"

De la Costa, vàrem tornar a les terres altes, concretament a Riobamba. Aquesta ciutat colonial, no gaire atractiva pel nostre gust, sol ser el punt de partida del recorregut amb tren, fins a Alausí, passant per Sibambe i per l´anomenada espectacular, “Nariz del diablo”. Diem sol ser, perquè un cop allà vàrem saber que fins al Desembre 2012, aquest tram de via està en obres, i els trens no circulen, així doncs ens va tocar retrocedir i anar amb bus fins a Alausí, per a realitzar el trajecte a l´inversa fins a Sibambe i tornar.
Tot plegat massa moguda, per un curt trajecte, hiper-turístic, amb el preu hiper-inflat, i amb uns paisatges bonics, però no mereixedors de la propaganda que els fan.

D´Alausí varem sortir direcció Baños, també molt turístic, i rodejat de pics frondosos, termes i un volcà actiu, El Tungurahua (5016 m), que amb prou feines es va deixar veure.



A part de relaxar-se a les nombroses termes que hi ha al voltant de la ciutat, a l´est de Baños, comença el tram de carretera que va fins a Puyo (60km).
Aquest trajecte passa per diferents cascades, les principals son la d´Agoyán, el Manto de la novia, o el Pailón del Diablo, però en realitat n´hi ha més de 60.
La ruta de les cascades, es pot fer amb taxi, amb transport públic, amb un Tour o amb bicicleta, opció per la qual nosaltres tenim certa debilitat.


Baños, és també la porta d´entrada a l´Orient (l´Amazonía, que en diuen ells), passant per Puyo, i novament aquí, vàrem sentir la crida de la selva…

dijous, 29 de març del 2012

PARC NACINAL MACHALILLA

Després de fer una parada expres a Guayaquil, la ciutat més gran d´Equador, que no ens interessava per res,i on varem descobrir que te un equip de futbol que ens resulta més que familiar, vàrem arribar a Puerto López.


Aquesta petita població, un destí turístic i destartalat a la costa Equatoriana, és conegut perquè durant els mesos de Juny, Juliol i Agost venen a aparellar-se les les balenes “jorobadas”, prop de la costa i per la seva proximitat al Parc Nacional Machalilla.
Com que esperar-nos fins al Juny, no ens va massa bé, com si diguéssim…Ens vàrem dedicar a explorar el Parc Nacional, que protegeix platges aïllades, formacions coral-lines, dues illes i una selva tropical humida i seca, que fa anys s´extenia al llarg de la Costa del Pacífic per Centreamèrica i Sudamèrica, però que actualment pràcticament ha desaparegut.



A 10 Km de Puerto López, hi ha la “Playa de los Frailes” que forma part del PN. En aquest sector, a més de la pròpia platja, que és espectacular, es poden fer petites caminades per arribar a un mirador, o a altres platges, com “playa negra o playa tortuga”,  que queden més amagades i que són tan o més espectaculars. Totes elles són ideals per al bany, i per passar un abrasador dia de platja, rodejat de famílies Equatorianes.



La joia de la corona del Parc, és la Illa de la Plata, situada a unes dues hores amb barca de Puerto López. Aquesta Illa, anomenada les Galápagos dels pobres, i que sense haver estat a les Galápagos, ens sembla del tot exagerat, és l´hàbitat de colònies d´aus marines i concretament del “Piquero patas azules”, que si que és veritat que només viu aquí, i a les Galápagos.


L´entorn d´aquesta frondosa illa, rodejada de bonics penya-segats, val la pena, tot i que el preu (25$) és un pel exagerat, tenint en compte que et diuen que et portaran a fer Snorkel, sabent que en aquesta època de l´any, l´aigua esta tant moguda, que no hi veus a més d´un pam de distància.
Aquí, ens separem definitivament d´en Dani, que pren un camí oposat al nostre, desfent així el que ha sigut el trio més perfecte de la història de la humanitat. Un petó molt gran amic, i fins aviat.

divendres, 23 de març del 2012

CUENCA I PARC NACIONAL CAJAS

Sortint de Zorritos, tocava canviar de país. Un curt trajecte amb mini-van ens va portar fins a Tumbes, encara al Perú, un bus, fins a la frontera amb Equador, i després de fer els tràmits, cap a Cuenca.
Cuenca, la tercera ciutat més gran d´Equador, i que competeix  en bellesa amb Quito, és una barreja de ben conservades; Places, esglésies, catedrals, carrers empedrats que conviden al passeig, fileres d´edificis colonials, i museus.  
Aquesta ciutat, que ha sigut la nostra porta d´entrada a Equador, ha vingut acompanyada d´agradables sorpreses com: Carrers nets, arquitectura ben conservada, transport públic organitzat, gent amable, i dones guapes; I algunes de no tant: Preus més cars…



A part de passejar i visitar alguns edificis de la ciutat, una activitat, va acaparar gran part del nostre temps: La no fàcil feina, de triar un barret. Concretament, el mal anomenat barret de Panamà, que no és típic d´aquest país, sinó d´Equador. L´error, ve de quan es va construir el canal de Panamà, i molts dels treballadors que varen participar en la seva construcció, eren d´Equador, i vestien aquests tipus de barret.
A Cuenca es poden trobar varies botigues on comprar aquesta bonica peça de vestir, que van de les més especialitzades, amb diferents qualitats i barrets fets a mida per encarreg,  que poden arribar a costar 2000$, i infinitat de botigues de souvenirs, i parades als mercats, on també es troben diferents qualitats, però sempre, dintre del conjunt de les dolentes. A que no sabeu per quins ens vàrem decantar??...
D´aquí va venir la feinada, els bons, són elegantíssims i queden perfectes a qualsevol que s´el posi, amb els dolents la cosa es complica, però al final ens en vàrem sortir prou bé…


Cuenca, és també una base perfecte per a visitar el PN Cajas, que queda a 30 Km de la ciutat. Hi ha molts camins senyalitzats, ideals per al senderisme, i per a recórrer els nombrosos llacs, que hi ha repartits per a tot el Parc, però el temps no va acompanyar gaire…



Actualitzem sabor 5 estrelles Perú.

dijous, 22 de març del 2012

PLATGETES PERUANES

Després de tanta visita a museus i jaciments, necessitàvem relaxar el coco, no fos cas que tanta dosi de cultura ens reprengués. Máncora ens va servir, per re-re-trobar-nos amb el Dani (www.daguab.blogspot.com), per prendre el sol, banys, algun pisco Sour i adonar-nos de que Lloret de Mar, ja el tenim al costat de casa, i de que havíem de fugir-ne com més aviat millor.
Ens havien parlat de Zorritos, un petit poble de costa no gaire agraciat, que ni tant sols surt a la guia, i més concretament de l´Hostel “Tres Puntas”. Un refugi de Bungalows de Bambú, a l´estil “m´está estresssssando…” en una platja preciosa a un Kilòmetre escàs de Zorritos,  propietat d´un Català de Sabadell, que fa 30 anys, va trepitjar aquest racó de món, i s´en va enamorar.
El León, ens va trobar la sol-lució, per estar en aquest petit paradís, que en un principi no ens podíem permetre, llogant-nos una tenda plantada quasi al vot de l´aigua, a preu de 3€ la nit /pp.



A part de grans dosis de platja, Zorritos ofereix els “Hervideros”, que són uns banys termals , a uns 20 minuts amb moto-taxi, que consisteixen en petites piscines naturals de fang, tant dens que flotes sense esforç, i amb grans qualitats curatives. A preu de propina, 2 Soles per persona varen ser suficients (menys d´un euro), es pot gaudir d´aquest balneari a la rústica, completament sol, o amb algún “lugarenyu” que en el nostre cas, ens va anar perfecte perquè ens portessin un bon tros del camí de tornada que anàvem a fer a peu.




A l´endemà en León, ens va convidar a anar amb ell a una finca que te a la muntanya, on hi estan muntant uns allotjaments rurals. Hi havia d´anar a fer unes gestions, i mentrestant ens podríem banyar al riu. La oferta era temptadora, i la veritat és que la finca està situada en paratges de bosc sub-tropical, la majoria dels quals estan desapareixen, preciosos. Sense entrar en detalls, diguem que la sortida no va acabar ven bé com havíem previst…


A part de les petites sortides, els nostres dies a Zorritos, varen consistir en: Aixecar-nos, esmorzar, prendre uns banys, el sol, dinar, jugar amb les onades, descansar de tanta activitat…


Acomiadar el dia, veient el sol caure sobre el Pacífic…



Sopar, i dormir amb les onades fent-nos de cançó de bressol. I A l´endemà…Sant tornem-hi.

Tanquem apartat fotos Perú i comencem Ecuador.

dissabte, 17 de març del 2012

EL SENYOR DE SIPÁN

El Senyor de Sipán, va ser el responsable de la visita a la ciutat de Chiclayo, la qual te molts punts, per a ser la ciutat més lletja del món. Als voltants, d´aquesta ciutat sense, s´hi van desenvolupar amb força les cultures, Mochicas, Sicán i Chimú, i això la converteix en una base perfecte per a explorar, jaciments arqueològics, museus i tombes. Alguna d´aquestes visites són, el poble de Lambayeque on hi ha el museu de les Tombes reials de Sipán, i el de Ferreñafe, on hi ha el museu Nacional de Sicán, ambdós fàcilment accessibles amb transport públic des de Chiclayo.
El museu de les Tombes reials de Sipan, és un museu espectacular, on s´hi exhibeixen les encara més espectaculars peces, trobades a les tombes al jaciment de Sipán, i al pròpi Sr. De Sipán.
En aquest jaciment s´hi han descobert centenars d´objectes d´incalculable valor, i al 1987, es va descobrir la tomba reial Mochica coberta d´or, del Sr. De Sipán, trobada intacta en el mateix lloc on va restar des del s. III fins que va ser descoberta per l´arqueòleg, Walter Alva.
Les més de 400 joies, amb les que va ser enterrat el governador Moche estan col-locades de manera exquisida, en vitrines blindades, i en ambients foscos (potser massa) amb llum dirigida, per facilitar la seva conservació. Entre les peces del dignatari Mochica destaquen: estandarts de coure daurat sobre tela, la corona de coure daurat amb símbols reials…


Pectorals confeccionats amb coralls…


Orelleres d´or amb incrustacions de turquesa…


Tocats de cotó i penjolls…


La manera com estan exposades les joies, i les explicacions i documentació de la seva difícil recuperació de la tomba, són més que interessants, i només aquest museu justifica de sobres, una visita a la horrorosa Chiclayo.
Pel que fa al no menys interessant Museu de Sicán, s´hi exhibeixen les no menys valuoses joies, trobades a la tomba del Sr. De Sicán.


dijous, 15 de març del 2012

QUILÒMETRES I MÉS QUILÒMETRES, FINS A TRUJILLO

Perú, que ja vàrem visitar fa quatre anys, no entrava dintre els nostres plans en un principi, però mirant preus per volar des de Bolívia a Equador, i veient que no baixaven de 400€/pp, va ser com varem decidir, agafar carretera i manta, i travessar Perú amb bus, i aprofitar per a visitar alguns llocs del Nord que no havíem vist en l´anterior viatge.
Sortint de Copacabana (ciutat propera al Titi Caca), varem agafar un taxi fins la frontera (20 min), minivan fins a Puno (2 hores), bus fins a Arequipa (6h), vàrem fer nit en aquesta ciutat, que ja havíem visitat i que sabíem que era més agradable que Puno (que és horrorosa). A l´endemà bus nocturn a Lima (19h), esperar un parell d´horetes a la terminal i cap a Trujillo, 7 hores més!!! Tot plegat unes 60 horetes, però un estalvi de 350€/pp no ens digueu que no val la pena…
A més el trajecte que vàrem fer de dia per la Panamericana, de Lima a Trujillo, transcorre paral-lel a la costa, travessant una franja estreta de desert, que queda embotit entre els Andes i el Pacífic, que és molt bonic, i brinda unes postes de sol des de la finestra panoràmica del bus, que no tenen preu.




Trujillo va ser fundada al 1534, per Francisco Pizarro, el qual la va re-batejar, com la seva ciutat natal a Espanya. Aquí la colonització va deixar un rastre imborrable, i tota la colorida ciutat, es plena de construccions colonials, inclosa la bonica catedral, situada a la encara més bonica “plaza de armas”, i animats carrers amb construccions d´una sola planta molt agradables per passejar.


Més que Trujillo en sí, el que ens interessava és el que hi ha al seus voltants, Com la ciutat Chimú de Chan Chan, i las Huacas de la Luna i la del sol, aquesta última, encara per excavar.
La ciutat de Chan Chan, va ser construïda al voltant del 1300 d.c., i va ser en aquella època la població pre-colombina més gran de les Amèriques, i la ciutat d´adob més gran del món. Actualment és poc més que un munt de sorra…
La Huaca de la Luna, en canvi conserva bonics frisos policroms, ja que la costum Mochica d´enterrar vells temples sota els nous, n´ha facilitat la conservació. A la Huaca de la Luna, s´hi han trobat gran quantitat d´objectes, i joies, que han sigut essencials per a tenir tota la informació recopilada de la cultura Mochica, que va existir a les costes del Perú abans que els Inques.
El plat fort d´una visita a la Huaca de la Luna, és el seu museu, acabat d´inaugurar l´any passat, on s´exposen totes les peces que hi han trobat. El museu és espectacular, no només pels objectes, la majoria d´ells en perfecte estat de conservació, sinó per l´exposició, organització, i disseny del museu, que fa que surtis d´allà siguen quasi un expert en cultura Mochica.
Digueu-nos insensibles, però és la primera vegada a les nostres vides, que visitem un museu de restes arqueològiques, i no ens avorrim profundament…
Aquí varem veure per primera vegada, un animal quasi sempre present en jaciments i museus, el gos Peruà sense pèl. I no és d´estranyar, és quasi una peça de museu, hi ha proves de la seva existència a el Perú des de  l´any 300 a.c. La temperatura corporal d´aquest animal és superior a la dels gossos normals, i tradicionalment s´han utilitzat com alternativa per curar l´artritis.


Trujillo a més te l´al-licient de que es poden convinar les visites als jaciments i museus amb un dia de platja. La població de Huanchaco, situada a pocs km d´aquesta ciutat, es perfecte per a relaxar-se i passar un dia de platja, que després de 4 mesos de passar fred, no va anar gens malament.


divendres, 9 de març del 2012

QUATRE COSETES DE BOLÍVIA, ABANS DE MARXAR

Menjar i dormir a Bolívia és molt barat, sobretot als mercats i als restaurants locals senzills. Normalment un menú de sopa + un plat, val 12 o 13 Bolivianos (1,2 o 1,3 €), esmorzar al carrer pansito i cafè amb llet 3 Bob (0,30 €) i dormir en llocs senzills pot costar entre 20 i 40 Bob pp (2 i 4€).
En qüestions de transport, la diversió està assegurada. És també molt barat, aproximadament 1 hora de bus 5 Bob (0,5€), però la majoria de busos estan per anar al desguàs.



Que paguis un bitllet, vol dir que tens plaça, però no per anar assegut.


L´estat de moltes carreteres és nefast, i en època de pluges la cosa es complica encara més. Nosaltres vàrem quedar encallats en un fangar durant 3 hores (de 12 a 3 de la matinada), fins que la cua quilomètrica que varem provocar, va congregar uns 20 camioners, que varen moure el bus a pes, amb els passatgers a dins!!!

Si t´has de quedar a mig camí d´una ruta llarga, val més que no acluquis gaire l´ull. Anant cap a Samaipata, on hi havíem d´arribar a les 4 del matí, ens vàrem despertar a les 7 a Santa Cruz. La al-legació del xofer va ser, que “el tiene cosas más importantes en que pensar”. No se…s´ens acut que potser d´ell depèn la pau mundial?? La borsa de Nova York??...

Els únics busos i taxis que no cauen a trossos, pel que sembla son rescatats del pla prever, d´algun país asiàtic (i ni tan sols es maten a treure les lletres…)



A Bolívia, tot està pensat per la mida dels Bolivians, i si fas més de 1,80cm….en patiràs els efectes.











Bolívia, sovint sembla la Índia Sud-Americana, “everiting is posible….”


La majoria de cases que no els cau la façana a trossos, és perquè les companyies telefòniques han inventat un nou sistema d´anunciar-se, on tothom hi surt beneficiat. Tu em deixes la façana de casa teva i jo te la deixo com nova.



El vestit i complements típics de les dones Bolivianes, les quals no vesteixen així per tradició ancestral, sinó perquè els va ser imposat per un rei Espanyol (no recordem el nom) durant la colònia, te com a  premissa la practicitat. Les colorides teles, ideal per a portar, la compra o  els nens (aquí els cotxets per a nens petits són una raresa).


I la mida de la “pollera” (la faldilla), la justa per pixar on et vinguí de gust. En el primer món, seria ideal pels festivals de música…


A Bolívia no fuma ni déu. Si et quedes sense foc i n´has de demanar pel carrer, pots passar-t´hi tot el dia.

És habitual veure una persona encetant una beguda, i llençant-ne el primer glop al terra. No l´està llençant, l´està oferint a la Pachamama (mare terra).

I per acabar, ens manca dir que els Bolivians, són sens dubte, de tots els països que hem visitat fins ara, els més “pachurrons”, per no dir secs, per no dir bords…
Com sempre hi ha excepcions, però en general els hi és igual si hi ha alguna possibilitat de vendre´t alguna cosa, o de que t´allotgis en el seu hostal, o de que t´asseguis a la taula del seu restaurant, sempre es comportaran amb la mateixa indiferència.

Hem penjat més vídeos!! Ens veiem al Perú!!

dimecres, 7 de març del 2012

TRANQUIL-LITAT I BONS ALIMENTS, A TITI CACA

Aquest llac situat a 3808 m sobre el nivell del mar, és considerat el llac navegable a més alçada del món, la tutela del qual, comparteixen dos països, Perú i Bolívia. El llac actual és el que queda del llac Ballivían, un antic mar interior. Encara que ara sigui un llac, quan el contemples des de qualsevol turó d´alguna de les seves illes, en un dia calmat, és com un gran mar d´aigües color plata.
Tot i ser la segona vegada que visitem aquesta meravella, (la primera va ser fa uns anys per la part Peruana), el llac no perd encant, i podem corroborar, que és una de les millors estampes que brinden ambdós paísos, i un lloc de visita obligada.
Aquesta vegada varem visitar la Illa del Sol, concretament a la part Nord, a la comunitat de Cha´Llapampa, molt més preparada pel turisme que la Peruana Amantaní, on t´has d´allotjar a cases locals. La Illa del Sol, és el llegendari lloc de la creació Inca i lloc de naixement del sol segons la mitologia Inca. Aquí va ser on el déu Viracocha i el primer Inca, Manco Cápac i la seva germana i esposa Mama Ocllo, varen fer la mística aparició.
Amb una població permanent de 2500 habitants, aquesta tranquil-la illa plena de silencis, (no hi ha transport a motor) racons preciosos, i que la pots recórrer de punta a punta a peu, en mig dia, te varies comunitats tradicionals, jaciments arqueològics desperdigats, molt fàcils de recórrer tot passejant, i platges on xais, burros, porcs i vaques, campen a "sus anxes".
De tota manera, no cal atabalar-se massa,  l´ avantatge d´estar en aquesta illa, és que tens garantides 24 hores de vistes fantàstiques a 360º, només has de demanar el plat estrella (truita acabada de pescar), relaxar-te i gaudir…


La Illa també va ser el punt de retrobament amb en Dani, i amb ell es va acabar la tranquil-litat, però va començar l´alegria. Tanta joia s´havia de celebrar d´alguna manera ben especial….Tots cap a l´aigua!!!…gèl-lida!!!…del Llac Titi Caca.



Actualitzem sabor 5 estrelles, i tanquem apartat fotos Bolívia

diumenge, 4 de març del 2012

MAL TEMPS A LA PAZ

La paz ens esperava amb més carnaval (quina mandra…), mal temps (que va durar tots els dies), i multitud de carrers amb pendents, que a una altitud de 3.660m t´obliga a agafar-te les coses amb molta calma. La Paz és una ciutat agradable i amb certs encants, com cases colonials, mercats, un casc antic marcadament indígena, i miradors amb vistes a les altes muntanyes que la rodegen (com el Illimani 6.402m que nosaltres no vàrem veure) i a la singular composició de la ciutat, envoltada dels barris més pobres amb construccions de rajol vist. Més que a la Paz en sí, hem dedicat els dies a explorar els seus voltants, que ofereixen variades activitats, com pujar muntanyes, senderisme, visitar jaciments arqueològics i poblets de muntanya.



Chacaltaya: Una excursió a aquest pic a 35Km de La Paz, constitueix una manera molt fàcil de coronar un pic alt. La proesa no recau en arribar a 5.400m sinó sobreviure a la carretera amb l´amplada justa perquè hi passi el bus, i amb precipicis d´infart. Un cop superat això, pujar 100m més a partir del 5.300 que et deixa el bus, és bufar i fer ampolles. Abans del canvi climàtic, Chacaltaya eren les pistes d´esquí a més alçada del món…



Valle de la Luna: Són unes formacions arenisques situades al voltant de La Paz, que què voleu que us diguem….de qualsevol cosa s´en fa una atracció turística.


Wayna Potosí: El fet d´estar a 3.660m i ben aclimatats, sumat a la suposada “facilitat” d´escalar al Wayna Potosí 6.088m, ens va fer pensar que era una oportunitat única per intentar escalar un pic alt. Del refugi Casablanca a 4.800m fins al campo alto 5.130m i amb 10Kg a l´esquena, és relativament fàcil. A partir d´allà, la duresa és extrema, les temperatures molt baixes, i l´alçada fa estralls en els teus pulmons. Cap dels dos ho varem aconseguir (d´això s´en diu, pixar alt!!!), però l´experiència va ser única. En Jeroen, que ho va aconseguir, va tornar al Campo Alto amb tal estat, que li vàrem haver de baixar nosaltres la meitat de l´equipatge…


Tiwanaku: A 72Km de la Paz, és el jaciment arqueològic més important de Bolívia, amb varis megàlits, restes d´un altar ritual, una piràmide en ruïnes i 2 museus. La civilització de Tiwanaku, de la qual no s´en te gaire informació va aparèixer als voltants del 600 a.c., va desaparèixer al 1200 d.c.

Coroico: És un petit poblet tradicional de muntanya, a 1500 m d´alçada, situat en ple cor de les Yungas, valls subtropicals on els boscos descendeixen fins a les terres humides cobertes de núvols, que fan de barrera natural entre l´Altiplà i l´Amazones.
Les  excursions, al Calvario, a les Pozas del Vagante, o a la comunitat Afroboliviana de Tocaña, tot plegat envoltat de camps de cultiu de coca, cafè i cítrics, són una bona oportunitat per explorar zones més rurals i mal comunicades de Bolívia.
Els Afrobolivians són descendent directes dels esclaus Africans, que varen ser portats per treballar a les mines de Potosí. Quan varen ser alliberats, es varen desplaçar fins aquí, buscant terres més càlides. Encara avui dia tenen aparença, costums i creences, heretades dels seus avantpassats.


dissabte, 3 de març del 2012

CARNAVAL D´ORURO

Oruro és una ciutat gris, bruta i sense cap mena d´interès, que ni tan sols existiria, si no fos perquè te un dels millors carnavals d´Amèrica llatina, o això és el que ens havien dit…
Els carnavals ens separaven d´en Dani que se n´anava als de Rio i ens feia retrobar en Jeroen, d´Holanda, que havíem conegut a Sant Pedro de Atacama (Xile), i que està fent un viatge de 4 mesos per Sud-Amèrica.


Oruro, durant el carnaval està completament aturada, i tothom és als carrers gaudint del que s´ha convertit en la festa més important de l´any, no tan sols a Oruro sinó a tota Bolívia. Durant una setmana tot és descontrol i festa grossa, i la ciutat es converteix en una desfilada de gent amb ganes de farra, i llençant-se aigua i escuma els uns als altres contínuament. Durant les desfilades de “La entrada” i “la Diablada”, ballen pels carrers més de 60.000 persones, vestint disfresses que poden arribar a costar fins a 1.000 US$. Tenint en compte el nivell econòmic de Bolívia, és fàcil imaginar com n´és d´important per ells, poder sortir a les desfilades del Carnaval.


Tanta transcendència és converteix, en un col-lapse total dels allotjaments (que has d´haver reservat com a mínim en 3 mesos d´antelació), i en una pujada de preus exagerada. Nosaltres vàrem pagar una fortuna per, per dormir en una sala d´una casa mig abandonada amb 30 persones més, amb un matalàs d´uns 5cm, sense mantes, amb un fred que pelava i amb una dutxa i un WC per tots plegats, això que ens havien promès “un hotel nuevo….”
La realitat, vista des del nostre punt de vista, no és només que un carnaval sense mulatetes i salsa quedi deslluït, sinó que els Bolivians tenen un concepte molt personal d´organització. El dia abans de començar encara estaven muntant i pintant les precàries grades que hi ha pels carrers de la ciutat, una de les quals vàrem veure com es desplomava a mitja desfilada (amb gent!!!), els carrers a partir del segon dia queden plens de ampolles de vidres, gots de plàtsic, i merda en general que no treuen fins al final del carnaval que dura una setmana, els Bolivians homes i dones van hiper torrats i descontrolats pel carrer, nosaltres sortíem de casa amb el diners justos i amagats a la butxaca de dintre la jaqueta, la gent que no va fer el mateix, tornava amb les butxaques buides, hi ha un intent de repartir banys mòbils per tota la ciutat que la gent no fa servir, al final de la nit tot és un mar de pixum, prefereixen pixar sota les grades, o des de dalt!!!! Quan vols ocupar el teu lloc primer has de caminar pel darrere les grades tot vigilant de no estrenar-te en “lluvias doradas””…
Les desfilades duren tot el dia, des de les 8 de matí, fins a la matinada, i si no tens un bon lloc (com nosaltres, com no!!! Que som guiris, rucs i paguem el que ens demanen…) els grups passen a deshora, sense música, sense ballar, i sense mascares…i tu, quan portes unes hores assegut en aquell tros de fusta que t´està deixant el cul fet pols, sobre aquelles grades que no saps el que trigaran a caure… els engegaries a la merda a tot plegats…
Tot i el desastre general, a la casa vàrem coincidir amb gent molt maca, i  com que tots portàvem un dies viatjant pel país, el sistema Bolivià no ens va sorprendre a cap de nosaltres, i vàrem aconseguir agarfar-nos ho bé, i gaudir de la festa!!!