dies de viatge

398 dies de viatge

dimecres, 30 de novembre del 2011

HAKA

El Haka és una dansa Maori, que no és únicament guerrera, també s´utilitza per donar la benvinguda a un visitant, per a celebracions, expressió d´identitat, o per manifestar opinions.
El Haka incorpora paraules cantades, moviments corporals i Pukana (quan els ballarins distorsionen la cara, posen el ulls desorbitats, o treuen la llengua).
La famosa Haka “Ka Mate” que els All Blacks (selecció nacional de Rugbi) executen abans dels partits internacionals, rendeix homenatge al jefe guerrer Te Rauparaha, la fan servir per intimidar al contrari, i veient els resultats que obté l´equip, hem de suposar que funciona.
Valoreu-ho vosaltres mateixos, espereu-vos a escoltar el vídeo en un lloc íntim (no a la feina…), poseu el volum a tope i a cremar adrenalina!!!



dimarts, 29 de novembre del 2011

BALENES, COMIATS, I EL JOC DEL GAT I LA RATA

Situada en una península preciosa, i rodejada de pics nevats de 2600m d´alçada hi ha Kaikoura. L´abundància d´espècies marines es degut a les corrents oceàniques i a la plataforma continental: El fons del mar s´enclina gradualment des de terra ferma fins als 90m de profunditat, i després hi ha un desnivell vertical de 800m de profunditat, on convergeixen les aigües càlides i fredes. Quant la corrent del Sud, arriba a la plataforma continental, crea un aflorament que provoca l´ascens de nutrients des del fons fins a la zona d´alimentació.
Aquí sí que vàrem veure balenes, no tant de prop, però vives, i tot i que l´únic que arribes a veure és el llom, la cua, l´experiència és inoblidable.

A partir d´aquí vàrem marxar cap a Christchurch, per separar-nos d´en Betu i la Míriam, que tornaven cap a casa (i ja hi, son sans i estalvis). Han estat 23 dies amb una companyia immillorable, que restaran en la nostra memòria, pels increíbles entrepans de tonyina i formatge, les “fritangues”, les escasses dutxes, per la dansa del potorro, el Briking Dance i perquè "yo zoy hitano, y vengo a tu cazamiento".


A nosaltres després d´estudiar l´opció d´anar a una illa del Pacífic, i desestimar-la per falta de pressupost, ens va sortir una recol-locació d´un cotxe de la Jucy. Això que vol dir? Doncs que molts viatgers, lloguen els cotxes a Auckland, i el deixen a Christchurch, així doncs les companyies de lloguer necessiten, que algú els torni els excedents de cotxes en una ciutat, per portar-los a un altre. És així com per zero eurus eh…!!, bé l´assegurança i la gasolina, teníem 5 dies per tornar a Auckland.
Aquesta llauna, és la que ens faria de casa, transport i llit durant els següents 5 dies, tota una experiència!!!...(per oblidar)


Vam tornar direcció Nord, fins a Kaikoura, però aquesta vegada no va ser per veure balenes, sinó per veure, per fi, després de creuar 100 mails i d´estar jugant al gat i a la rata durant 23 dies, a en Marci (de Calella i que també esta fent la volta al món) i a la Marta, que ja no sabem ben bé d´on és (Anna ja pots dormir tranquil-la). Des d´aquí us desitgem a tots dos, molta sort, i bons viatges!!! Esperem retrobar-vos, però no a Calella, que sigui en un país ben llunyà i com a mínim tant increïble com aquest.

dilluns, 28 de novembre del 2011

INTO THE WILD

La zona dels Catlins, que s´esten d´est a oest en el Sud de la Illa Sud, des de Invercargill fins a Dunedin, és coneguda per ser una zona ideal per a veure fauna salvatge per compte propi. Com que ja portem uns quants kilòmetres a l´esquena, hi vàrem anar sense masses expectatives, perquè aquestes coses que depenen dels capricis de la natura, ja se sap com funcionen: Que si aquest any els lleons marins no han vingut perquè no fa prou fred, que si el canvi climàtic afecta a les foques, que si els pingüins no tenen prou menjar, que si normalment està ple d´animals però avui curiosament no sabem que ha pogut passar, etc, etc…
Fred en va fer, i moltíssim, i vent també, i no només vam manar resseguint la carretera per una costa espectacular, amb platges solitàries, abruptes penya-segats, i vistes panoràmiques d´infart, sino que vàrem poder veure tota la fauna que ens havíem imaginat. Trobar animals en estat salvatge, no és una ciència exacta, però va ser molt divertit anar explorant platges com Waipapa point, Curio Bay, Porpise Bay, Nugget Point, o Sandfly Bay a la Península d´Otago, en busca d´animalons. Quan no en trobàvem el paisatge ho compensava, però quan en trobàvem era una festa que combinava emoció i fascinació. No estàvem prou al-lucinats amb Nova Zelanda, que ja només li faltaven platges amb animals per “doquiert”!!!

Lleons marins…


Albatros…

Pingüins d´ull groc, un dels pingüins més rars del món, i en perill d´extinció…


Foques…


I el moment Nathional Geographic del viatge, una foca trempant!!! Heu vist mai una tita de foca, doncs amplieu la imatge.


Fins hi tot, vàrem veure i tocar!!!  la nostra primera balena, inusualment  era a la sorra…i morta, des de casa ens va arribar la noticia de que n´havien mort unes 65 a les costes de Nova Zelanda en els últims dies, i aquí ens van dir que era habitual.


De balenes en volíem veure, però a poder ser vives, i si hi ha un lloc a Nova Zelanda on hi ha possibilitats de veure-les, aquest és Kaikoura.

Actualitzem apartat vídeos i fotos (El Wi-fi de la Biblioteca Nacional d´Acukland va que se les pela).

diumenge, 27 de novembre del 2011

CAP A LA ILLA SUD HI FALTA GENT

Després del PN Tongariro, va manar cap a la illa Sud, travessant l´estret de Cook amb ferry, de Wellington a Picton. Un cop a la Illa Sud vam enfilar direcció Havelock, per una carretera panoràmica amb Excel-lents instantànies dels Fiords (encara que plogui) per a arribar a la nostra primera destinació a la illa sud, el Parc Nacional Abel Tasman.

ABEL TASMAN NATIONAL PARC, en aquest parc es possible fer-hi vàries caminades, però el principal reclam, és el Coast Track. La ruta costanera sencera de 50Km, és un dels paisatges més bonics de Nova Zelanda, amb platges daurades banyades per un mar blau intens, formacions rocoses, cales aïllades, i badies grans i petites que conviden al bany, si no fos perquè tot i que vàrem tenir sort i els dies van ser assolellats (no gaire habitual a la illa Sud), l´aigua, almenys en aquesta època de l´any, estava glaçada.
Amb cotxe només es pot accedir a la primera etapa (Marahau-Anchorage) i la última (Awaroa Hut-Totoranui) i aquestes són les que vàrem fer nosaltres. La zona d´Abel Tasman, sofreix fortes marees, amb 6m de diferencia entre la baixa i l´alta, i això afecta a alguns trams de la ruta com la de Totoranui-Awaroa Hut. Com que no existeix sender alternatiu, t´has d´esperar a que l´aigua baixi i si no tens prou paciència, toca arremangar-se!!!


 FRANZ JOSEFF GLACIER, Amb menys de 24 hores passàvem de la caloreta d´Abel Tasman, al fred glacial (mai més ben dit) de Franz Josef. Aquí vàrem començar a passar fred, i ja no el vàrem deixar, pràcticament en tota la illa Sud, i això que es primavera!!!
Aquesta glacera, que no resulta un dels més espectaculars del món, te la peculiaritat, juntament amb la Fox, que en cap altre lloc del planeta, a aquesta latitud hi ha glaceres, tant aprop del mar. Els maoris primitius, l´anomenaven Hine Hukatere (llàgrimes de la jove de l´allau). Segons la llegenda, una jove va perdre al seu amant al caure des d´un dels seus pics, i el seu torrent de llàgrimes es va congelar, formant la glacera.
L´excursió per aproximar-se a les parts mitges de la glacera, va acabar, amb rentada de baixos en aigües glaciars, tot una revolució en tècniques aquo-termals.

 










MILFORD SOUND, era una de les visites més esperades per tots 4, i es va fer esperar. El primer dia va ser de “perrus”, habitual per aquestes contrades, ja que la mitja de precipitacions anual és de 7000 mm…(menys mal que en Betu va apaivagar  la depressió d´estar quasi tot un dia tancats a la furgo, amb uns macarrons com fets a casa, boníssims!!!)


El segon dia va despertar, contra tot pronòstic, immillorable.


La primera impressió del Fiord, va ser sublim, aigües calmades i fosques, que proporcionen nítids reflexos, dels escarpats penya-segats que s´eleven al seu voltant. Un creuer pel fiord, és l´excursió més accessible a qualsevol dels famosos fiords de Fiorland, i és una experiència inoblidable, i més amb bon dia.
Aquí vàrem veure les primeres foques, prenent el sol a sobre les roques, eren precioses, i vàrem al-lucinar, quan encara no sabíem el que ens tenia preparat el destí.

dilluns, 14 de novembre del 2011

TONTARIRO ALPINE CROSSING

Creat Al 1887, el Parc Nacional Tongariro, va ser el primer que es va crear a Nova Zelanda. Amb els seus imponents volcans actius, Tongariro és espectacular i cèlebre per haver “interpretat” a Mordor a la trilogia del Senyor dels Anells.
Aquest parc és ideal per a practicar-hi el senderisme, i la Tongariro Northern circuit està considerada una de les Great Walks de Nova Zelanda. Un tram d´aquesta gran ruta de 3 o 4 dies, és l´anomenat Tongariro Alpine Crossing, considerada la millor caminada d´un dia de Nova Zelanda. No sabrem mai si és veritat, perquè lògicament no les farem totes, el que sí que us poden dir, és que probablement sigui una de les millors caminades que haguem fet mai a qualsevol indret del món (que per desgracia, tampoc l´hem vist tot).
La travessa és esgotadora, són 8 hores, caminant per matolls, pedra i neu, però el paisatge és excepcional, un cràter actiu, xemeneies fumejants, llacs volcànics de diferents colors, i vistes a Mordor espectaculars. A més tenint en compte, que la primavera de Nova Zelanda, no és ven bé com la nostra (almenys aquest any), vam tenir molta sort amb el temps, i en va fer un dia fantàstic.





diumenge, 13 de novembre del 2011

KIWI ZONE

Finalment després de tots els canvis d´última hora, i d´una becaina de 5 hores als “sofas” de l´aeroport d´Auckland, ens retrobàvem amb en Betu i la Miriam.


Al cap de dos cigarrets i una dutxa, ja teníem a la “Juicita”, la nostra gran amiga, que ens acompanya en aquest viatge, que comparat amb la carraca que conduíem a Austràlia, és tot un luxe.




Dintre d´aquesta llauna de sardines, que el primer dia no sabíem ni com posar-nos-hi, al final ens hi hem sabut organitzar de tal manera que sembla un dúplex de 120 m2, amb vistes panoràmiques, o bé a un llac, a una platja, a un volcà, o al prat dels teletubbies (recordeu aquell verd el-lèctric?), bé alhora d´anar a dormir sembla el camarot dels germans Marx, però un cop estirats es com estar a la suite d´un hotel de 5 estrelles.
Els preus no han millorat gaire, comparat amb Austràlia, però almenys ara dividim entre 4, i portar en bocagrossa, ha suposat un canvi substancial a la nostra dieta, en Betu ens ha delectat, amb sabors de casa, que ja trobàvem a faltar: Macarrons, truita de patata i ceba, “revoltill” d´espàrrecs amb allets tendres…i cerveses, whisky i vi!! No ens en sabem avenir!!!
Bay of Islands, Cape Reingna, Kauri Forest, Waitomo Caves, i el llac Taupo, són els destins que portem visitats a la illa Nord, i tots ells resulten espectaculars.
Indiscutiblement anar amb una camper-van, és el millor sistema per a viatjar per Nova Zelanda, independentment de les atraccions turístiques que pugui oferir aquest país que són moltes, i cap d´elles defrauda, això no et preocupa massa, ja que el camí que fas per anar d´un lloc a l´altre, que no és curt (les distàncies solen ser llargues), ja suposa un destí per sí mateix.
Tot Nova Zelanda és un desplegament de paratges increïbles, prats, llacs, muntanyes, platges, dunes, penya-ssegats, en definitiva, és: “lo puto jardinet”!!!!

dijous, 10 de novembre del 2011

SYDNEY

L´arribada a Sydney, va suposar un canvi radical d´escenari, vàrem canviar carreteres solitàries, calor intensa, terra vermella, cangurs i aborígens, per una ciutat encantadora, cosmopolita, clima agradable, tranquil.les badies, una costa impressionant que oferix agradables passejades i platgetes farcides de surfistes i aptes pel bany, tenint cura dels taurons, com no!!! Això és Austràlia!!!...
El fet de que hi hagi animals perillosos per tot arreu, ha estat una constant a Austràlia, que venint d´Europa resulta realment xocant, però que ells ho viuen amb tota naturalitat. A Darwin tenen unes platges tropicals espectaculars però no t´hi pots banyar, perquè hi ha meduses…que maten, hi ha també un tipus de pop…que mata, als territoris del Nord, està ple de rius, llacs, i cascades perfectes pel bany, però plens de cocodrils…que maten, a tot el que es la gran barrera de coral fins a Sydney, hi ha taurons…que maten, pels carrers hi ha uns gatets la mar de monos, que semblen gats domèstics com els nostres, però compte, són salvatges…hi ataquen, de les serps ja…no cal dir-ne res. Fins hi tot diuen que a Sydney hi ha un tipus d´aranya que viu als lavabos, i que la seva picada és mortal!!!, no sabem si és una llegenda urbana, però us assegurem que per més net que trobis una tassa, no tens ous d´asseure-t´hi.
Tot i no ser de “ciutats”, Sydney ens ha encantat. La ciutat esta totalment encarada al mar, i els seus habitants sembla que visquin a la platja. Passejant o corrent per les costes de Manly i Bondi Beach, envaint la sorra de la platja prenent el sol o jugant a boley platja, surfejant les onades, nadant o navegant amb els seus velers.


Molts racons d´una gran ciutat com és Sydney, tenen l´ambient de poble, de la nostra Costa Brava, i una orografia, perquè no dir-ho?!!, bastant similar.

La sortida d´Austràlia, va ser una mica precipitada. Just el dia abans de marxar cap a la Blue Mountains, rebem un mail de Jetstar (filial de Quantas), on ens deien que ens adelantaven un dia el vol Sydney-Auckland, on ens havíem de trobar amb la Miriam i en Betu, que al mateix temps, viatjaven amb Quantas (en vaga de treballadors), des de Barcelona, i que els hi atrassaven el vol un dia.
Després de 3 mesos fent plans i més plans per trobar-nos a Nova Zelanda, tot aquest desfet de temps, acabava amb que finalment érem nosaltres els que els esperàvem a la porta “d´arrivals” de l´aeroport d´Auckland (en teoria ells arribaven un dia abans), i en que probablement ells faran la volta al món abans que nosaltres!!! (finalment van venir via Vancouver i en teoria marxen cap a Londres, via Sydney).
El que dèiem…mervavelles del viatjar, i les Blue Moutains, queden pendent pel proper viatge.

dimecres, 9 de novembre del 2011

ULURU-KATA TJUTA I KINGS CANYON

A partir d´Alice Springs, encara ens esperaven 445 Km més, fins a arribar a Uluru-Kata Tjuta National Parc.
L´impressionant monòlit de l´Uluru és un d´aquells destins en el que tens la sensació, de que el munt de kilòmetres que arrossegues des de que vas sortir de casa, i les forces que et van fer decidir a emprendre un viatge per tot el món, t´arrossegaven fins a aquesta mole, que s´alça en l´horitzó, tant solitària i tant prodigiosa alhora.


No hi ha res que s´identifiqui més amb Austràlia, que Ayers Rock (Uluru) fa 3,6 Km de llarg, 348m d´alçada i es creu que dos terços de la roca estan sota a terra.
Uluru és un lloc sagrat pel poble aborigen dels Anangu, que són oficialment els amos del Parc, que està llogat a Parks Australia i que administren conjuntament. La roca canvia espectacularment de color amb el vaivé de la llum, que va d´un color ocre amarronat durant el dia, fins a taronges, i vermells cada vegada més intensos durant la posta del sol.
Un dels moments àlgids de la visita (fins i tot del viatge), és l´extenuant pujada al cim de l´Uluru, tot i que els Anangu et demanen que no ho facis, perquè és perillós i quan algú pren mal per a ells suposa un difícil tràngol. Des de aquí els demanem disculpes, però la mirada a 360º de l´Outback, completament pla fins on allarga la vista, dona la sensació d´estar en el centre de l´univers.

A uns 300 Km de no res, hi ha un dels llocs més espectaculars d´Austràlia central, els Kings Canyon National Park. Una caminada de 6 Km, no apte per persones amb vertigen, et condueix per un sender que voreja el canó de 100m d´alçada, entre roques de formes capricioses i  vermell intens. Les vistes des de dalt són espectaculars.

divendres, 4 de novembre del 2011

STUART HIGHWAY (The Track)

El tram de la Stuart Hwy, que va de Darwin a Alice Springs, encara l´anomenen “la pista”, i així ha sigut des de la segona guerra mundial, que era literalment una pista de terra, que enllaçava les dues principals poblacions del territòri.
Aquesta és la carretera que ens havía de portar durant 1.498 Km, a travessar l´Outback Australià, fent parades als Parcs Nacionals, que es troben a les seves immediacions.
Viatjar per l´Stuart Highway (ruta 87), esdevé un viatge quasi èpic. Moure´t per les terres més inhòspites del planeta, 1.349.129 Km2 per a 202.800 habitants, fan que puguis passar-te un munt d´hores conduint, sense creuar-te pràcticament amb ningú i si trobes un poble que tingui 13 habitants com Larrimah, o 25 com Daly Waters. Entre parc i parc el que sí que està assegurat, son rectes inacabables, i kilòmetres i més kilòmetres , d´allò que ells anomenen Bush, i que nosaltres en diríem, arbres i matolls.


Les recomanacions que donen per a conduir per l´Outback, ja acollonen per sí soles: Com són anar preparat amb aigua i menjar per a les llargues distàncies al mig del no res, tenir molta precaució amb els animals en llibertat; Vaques, cangurs, wallabies, cavalls, camells, etc... que creuen la carretera sense previ avís, i finalment els monstruosos Road Trains (camions que porten fins a quatre llargs remolcs), ja que solen anar al límit de velocitat permesa i quan agafen velocitat de creuer ja no hi ha qui els aturi. A la pràctica has de lluitar més contra l´avorriment que cap altre cosa, hi ha trams de carretera que durant hores és en línia completament recta.
Després de passar pels Parcs Nacionals de Litchfield (on si que ens vàrem banyar) i Nitmiluk, la piscina d´aigua termal de Mataranka, les Devil´s Marbles, i una última etapa des de Katherine, de dos dies de conducció quasi ininterrompuda, finalment arribàvem a Alice Springs.


En Joan passarà a l´historia de la humanitat, per ser l´únic tio de la capa de la terra, que ha travessat l´Outback, conduint ell sol, quasi sense parar, i amb una furgo amb aire condicionat, però parat per estalviar gasolina....semblava quasi posseït!!!
Actualitzem fotos Austràlia, vídeos, i estrenem per fí “Sabor 5 estrelles”