SOM ELS REIS DE LA CARRETERA, FEM ARRIAR LA VAN DE VALENT....

Amb la Camper-van, hem descobert una manera de viatjar que ens encanta, la sensació de llibertat és total, mengem, dormim i parem on ens ve de gust. No es podria dir que ve equipada amb tot tipus de luxosos detalls, però a totes les mancances, hi hem anat trobant sol-lucions.

Amb ella ens hem estalviat uns calerons en càmpings, ideant tota mena d´excuses i mètodes, per a esquivar rangers, policia i aborígens!!! Menys un dia a Alice Springs, que una amable parella de rangers, ens va venir a picar la furgoneta a les 5 del matí, per a informar-nos, que dormir al carrer era il-legal i perillós i que fotéssim el camp d´allà, la resta de dies, que hem dormit en Parcs Nacionals i petites poblacions, ens n´hem sortit prou bé.

Tot s´ha de dir, existeixen zones on està permès dormir gratuïtament, però no solen quedar en llocs gaire estratègics.

El no dormir en un càmping, te els seus inconvenients. A la furgoneta, no et pots dutxar, ni carregar les bateries dels aparells el-lectrònics, i per cuinar hi teníem un fogonet de gas, que amb prou feines escalfava l´aigua del cafè. Austràlia però, està molt ben equipada per donar sol-lucions a aquests petits contratemps.

Per la dutxa hem utilitzat diferents sistemes: Pel camí hem trobat rius i llacs (sense cocodrils), aigües termals (gratuïtes), alguns càmpings poc vigilats, per entrar tranquil-lament, dutxar-se i tornar a sortir, i sinó a primeres hores del matí, els banys públics dels pobles, sempre impecables. Normalment no hi havia dutxes, però teníem el pot de cuina… i mandi!!! Que d´alguna cosa ens havia servit viatjar per Indonèsia.

Per la cuina ha sigut molt més fàcil, molts Parcs Nacionals, i àrees de descans de les carreteres, tenen zones de pícnic, amb taules i moltes d´elles equipades amb cuines i barbacoes de gas, per utilitzar gratuïtament.

Pel que fa a les bateries, les hem carregat d´incògnit en els bars, en els endolls dels assecadors de mans dels banys públics, o en els passadissos de les zones comuns dels centre comercials. Sempre hi ha un endoll despistat!!!

A més ens encanten els missatges que conté, aquest petit univers de 4 rodes, que van des de la llista dels personatges de lost, sentiments i sensacions d´altres viatgers, passant per consells de la pròpia companyía…

I fins i tot, missatges per la nostra estimada policia. Un senyor Alemany, ens va preguntar si sabíem el que volia dir, el missatge que portàvem escrit al darrere de la furgoneta, nosaltres vàrem contestar que no. Es va posar un dit a la boca, va xuclar i després es va assenyalar l´entrecuix; A qui no li quedi clar, que utilitzi el traductor de google…

Pel que no vam trobar sol-lució, va ser per les emprenyadores mosques, vam idear sol-lucions més o menys exitoses, però no podíem evitar, que intentessin entrar a orelles, boca, nas i ulls.

Veieu en Joan, intentant relaxar-se davant d´un paisatge meravellós, amb una estona de lectura…

Per totes les situacions, en aquesta vida, sempre ens quedara una cançó de J.M Serrat.

“Vosotras las familiares, inevitables golosas, vosotras moscas vulgares, evocais todas las cosas”…

Comencem apartat fotos Austràlia

KAKADU NATIONAL PARK

Des de Darwin i amb la nostra camper van, vam anar cap a Jaribu, que és el principal centre de serveis del PN Kakadu. Aquí vàrem començar a descobrir, com d´estranys ens resulten els pobles del Nord d´Austràlia; llargues i amples avingudes, cases baixes prefabricades amb jardí, ni un bloc de pisos, tot net i enjardinat, espais per pícnics cuidadíssims, lavabos públics nous i nets, un bar, un súper, una gasolinera i una escola, tot un conjunt més semblant a un parc temàtic que a un poble, i tot per a 1100 habitants, o 450 o 100. La intenció era estalviar-se els càmpings i la cosa prometia…a partir de les 7 de la tarda, no queda ningú pels carrers. Bé, a aquella hora no queda ningú blanc, els pobles com si d´un túnel del temps es tractes, tornen a ser territori aborigen, que beguts i drogats, passen els vespres, barallant-se i cridant-se els uns als altres. Tret d´algun que ve a saludar-te  i marxa, no sembla que vulguin relacionar-se, la majoria quan ens veuen, simplement passen de llarg.

Kakadu, designat patrimoni mundial per la Unesco, és el Parc Nacional més gran d´Austràlia, amb una gran varietat d´hàbitats, i fauna molt diversa, que inclou cocodrils d´aigua salada, molt fàcils de veure a Cahill´s Crossing. Mica en mica ens anem familiaritzant, amb el fet de que a qualsevol toll d´aigua, hi poden haver-hi cocodrils, així doncs, millor no precipitar-se, abans de posar els peus en remull.

El parc l´administren conjuntament, Parks d´Austràlia i els propietaris tradicionals: Els Bininj al Nord i els Munggoes al Sud, que porten vivint al Kakadu almenys 50.000 anys. Bona part del Kakadu, és terra aborigen cedida al govern pel seu ús. Més del 80% és bosc de sabana, amb més de 1000 espècies de plantes, moltes de les quals utilitzen els aborígens com a aliment i medicina. Aquest parc posseeix un dels conjunts d´art rupestre més rics i accessibles d´Austràlia, com Ubir o Nourlangie. Pels aborígens de la zona, aquests jaciments constitueixen una font primordial del saber, i com que no tenen historia escrita, equivalen als seus arxius.

Aquí vàrem passar els dies, entre pintures rupestres, billabongs com els de Bang Bang i Yellow Water, i cascades com les de Maguk, amb un petit llac, on resulta que als cocodrils no els hi agrada nedar…bé almenys durant l´estació seca, perquè durant la humida si que n´hi ha…bé, a vegades durant l´estació seca s´en cola algun, però no te importància, el recol-loquen i ja està... Així doncs, durant l´estació seca t´hi pots banyar, peeeeeeeeeeeero…sota la teva responsabilitat. Com sempre, tant organitzats, hi ha un panel informatiu, que t´ho explica tot, molt detalladament. Així que…vosaltres us hi heu banyat?, doncs nosaltres tampoc!!!

Aquí al Kakadu, vàrem descobrir el que a estones, es faria, desesperant, desquiciador, insuportable!!! Les mosques!!! Si no fos perquè ja tenim una edat, més d´una vegada en haguéssim posat a somicar com a nens petits.

Actualitzem i acabem secció, fotos Indonèsia.

PRIMERES HORES A AUSTRÀLIA…”A robà carteraaaaaà!!!!”

Després de 4 horetes de vol + canvi horari + recollida d´equipatge, a les 5 del matí i mig adormits, ja érem a Darwin.

El primer món (??), ens va despertar, a base de clatellades: Bus Aeroport-Darwin centre 13 AU$ p/p, un café “aigua-xirri” i sandwich de dues llesques amb formatge 9 AU$, dormir en habitació compartida 25 AU$ p/p, connexió a internet 2 AU$ mitja hora (de bars amb wi-fi il-limitat, a canvi d´una coca-cola, res, això ja no és Àsia), una pizza 20 AU$, un paquet de Marlboro 18 AU$ (ja havíem carregat a Indonèsia), un cafè “expresso”, com els nostres vaja, 4 AU$, un bitllet de bus Darwin-Alice Springs (d´acord són 1498Km)…500 AU$!!!, excursions per a visitar la gran quantitat de Parcs Nacionals que hi ha a Austràlia, a tall de 120-150 AU$.

Les distàncies a Austràlia son enormes, però a més quan arribes a una ciutat principal, després encara hi ha 100-200-300-400 Km o més, per a arribar al lloc en qüestió. Així doncs si no tens transport propi, és difícil lliurar-se dels Tours organitzats.

Necessitàvem sol-lucionar transport, menjar i dormir, i a aquest ritme de preus, després d´Austràlia ens vèiem a casa. No ho vam dubtar ni un instant, la sol.lució va ser el que es convertiria en el nostre bus, el nostre llit i el nostre restaurant, durant els propers 14 dies.

Dels preus desorbitats d´Austràlia ja ens n´havien advertit, i pel que fa a les distàncies només cal mirar els números. En algun moment ens vàrem plantejar eliminar Austràlia de la nostra ruta, però després de llargues discussions, varem decidir que era una llàstima passar-la de llarg. Vàrem decidir passar-hi només 21 dies, ho sabem, una quantitat de dies ridícula per a un país tant gran.

Podíem rebentar el pressupost, volant d´una punta a l´altre, veient les 4 icones més significatives d´aquest país, sense quasi posar-hi els peus a terra (no ens venia de gust), i ens encantaria fer tota la costa Est, i anar a veure la gran barrera de corall, però donat que no hi ha ni temps ni pressupost, i que es podria dir que portem 3 mesos d´escull en escull de coral, ens hem decantat per recórrer els Territoris del Nord, de Darwin fins a Alice Springs.

Aquest territori, amb una extensió de 1.349.129 Km2, està farcit d´espectaculars Parcs Nacionals, i a més hi ha una cosa, que ens feia especial il-lusió des de que vàrem sortir de casa; L´aventura de creuar per carretera, les terres inhòspites de l´Outback Australià.

La resta de dies els dedicarem a Sydney i els seus voltants.

En menys de 24 hores, ja vàrem veure 3, de les típiques estampes Australianes: Cocodrils en forma de bota als peus dels Australians, cangurs, i molts!!! Morts a les vores de les carreteres, i aborígens (que sembla que els anomenin així, perquè indígena seria massa fàcil de confondre amb indigent), bruts, alcoholitzats i drogats deambulant pels carrers. Era del tot desalentador, però confiàvem que en pocs dies, canviarien les nostres primeres impressions.

KELIMUTU, DIES DE COMIATS (Nusa Tenggara)

Moni és un petit i tranquil poble de muntanya, de clima fresc, i envoltat de camps d´arròs, que fa de porta d´entrada al Parc Nacional del Kelimutu.

Per gaudir de les fantàstiques vistes als tres llacs volcànics que havien de ser cada un d´un color diferent, una vegada més, ens va tocar matinar. Normalment un és de color turquesa, i no canvia mai de color, i els altres adopten diferents colors entre tons de groc, taronja, vermell i marró. Es creu que minerals en dissol-lució, són els responsables del constant canvi de colors.

Nosaltres els vàrem trobar només de dos colors, dos d´ells de color turquesa i un altre de color negre. Durant l´època de pluges el procés de canvi de color es pot accelerar de tal manera que els llacs poden canviar de color d´un dia per altre. Va ser per això i perquè amb un dia d´aixecar-nos a quarts de 4 del matí, no en vàrem tenir prou, que a l´endemà vàrem repetir, per veure´ls exactament del mateix color…!! Igualment, l´espectacle de veure sortir el sol pel cràter Occidental del Kelimutu, el tornaríem a repetir 100 vegades més.

El Kelimutu és sagrat pels seus habitants. La llegenda diu que les ànimes dels morts van a parar a aquests llacs: Els joves al càlid Tiwu Nuwa Muri Koo Fai (el turquesa), els vells al gèlid Tiwu Ata Polo (el marró), i els que s´han portat malament al Tiwu Ata Mbupu (el negre).

A Moni, hi vàrem viure moments, en els quals, deixant de banda que viatjant veus paissatges impressionants, temples antiquíssims, exòtiques cultures, curiosíssims sistemes de vida, etc… per sobre de tot la grandesa del viatjar, recau en les experiències que acumules.

Allà vàrem coincidir amb molta de la gent que havíem conegut durant el viatge, amb qui vàrem   compartir durant 3 dies, sortides al Kelimutu, sopars, xerrades i arak. Després, cadascú va seguir el seu camí; En Julien cap a Timor, l´Anna i en Cèsar cap a Dili direcció Austràlia, la Barbara i en Jean cap a Alor, l´Emilie i l´Spyros a Tailàndia, i la Kari i la Karin de tornada cap a Arizona. A tots vosaltres, companys: BONS VIATGES!!
Amb la Kari i la Karin, encara ens va tocar viure l´últim petit contratemps a Indonèsia, quan ens van cancel-lar el vol Ende-Denpasar, 3 hores abans de la sortida de l´avió, (que estrany a Indonèsia!!!!). Passats els primers moment de nervis (nosaltres teníem vol Denpasar-Darwin a l´endemà), ens vàren aconseguir un vol pel mateix dia, via Kupang, on i varem passar la nit (que no sigui dit que no hem estat a Timor) i l´endemà Kupang-Denpasar, 4 horetes abans d´agafar el vol que ens portaria a Darwin, Austràlia.

Tanquem així, dues etapes en una, deixem Indonèsia i ÀSIA, després de 5 mesos i mig. L´últim vespre a Moni, comprant tabac en una cabaneta de bambú, amb una bombeta que penjava del sostre que amb prou feines il-luminava els escarbats que passejaven per sota el mostrador, vàrem prendre consciencia que deixàvem enrere, molt més que un continent. Tot allò que ja formava part de la nostra quotidianitat, canviaria en unes poques hores.

Ens emportem tants bons records d´aquests últims mesos, que a vegades tenim la sensació de no poder pair-los a temps; La cultura, l´amabiliatat de la seva gent, tant paisatges inoblidables, el ritme, el clima, el menjar, i els preus!!!....(Austràlia ens te acollonits). Tot plegat, ha convertit Àsia en una segona llar, a la qual li guardarem per sempre més, un raconet en el nostre cor.

I de moment, cap a Australia hi falta gent…Fins aviat!!!

POBLATS TRADICIONALS I AIGÜES CALENTONES (Nusa Tenggara)

La següent destinació va ser Bajawa, ciutat base per a explorar els poblats tradicionals que hi ha als seus voltants, i que estan habitats per més de 60.000 Ngadas i on hi ha també rius d´aigües termals, que per nosaltres van suposar el primer bany d´aigua calenta, des de no recordem quants mesos enrere.

Aquí vàrem tornar a coincidir amb en Julien, l ´Emilie i l´Spyros, amb els quals varem llogar una moto per anar a visitar els poblats de Bena i Wogo, que són els més tradicionals de la zona, amb bonics ngadhus i bhagas, típiques cases sobre pilars de fusta amb alts sostres de palla, i estructures megalítiques.

I Algun que altre parent de l´Eduard Ponset, també… (chiiiiiiiist!!!)

Tot i que han arribat als poblats certes comoditats modernes com l´electricitat, les velles creences animistes persisteixen i la majoria dels Ngadas practiquen una barreja d´animisme i cristianisme. Adoren a Gae Dewa, un déu que uneiX el Dewa Zeta (el cel) i la Nitu Sale (la terra). Símbols evidents de que continua la tradició son els parells de ngadhu i bhaga, que encara hi ha als poblats. El ngadhu (mena de para-sol amb la teulada de palla), simbolitza el mascle, i la bhaga (caseta en miniatura amb teulada de palla), simbolitza la femella, i cada parell s´associa a una certa família dintre d´un poblat.

També estan vigents els ritus per a la fertilitat de l´agricultura, així com les cerimònies que commemoren el naixement, la mort o la construcció d´una casa.

A Bajawa ens vàrem retrobar amb l´Anna i en Cèsar, amb els que havíem tingut una fugaç trobada al PN Bromo (http://www.sentintelmon.blogspot.com/).

Aquesta vegada, sense presses i acompanyats per un dia de pluja, vàrem compartir llargues xerrades sobre existència humana, plantejaments de vida i experiències viatgeres, per arribar a la conclusió que viatjar val la pena, només per a conèixer gent com vosaltres.

Ens vàrem acomiadar, però només per un dia, a l ´endemà ens retrobaríem a Moni, per anar a visitar el PN Kelimutu i els seus llacs de tres colors. (o dos…)



PARC NACIONAL KOMODO (Nusa Tenggara)

Les petites Illes de Komodo i Rinca, es troben entre Sumbawa i Flores i són la llar del dragó del Komodo.

Aquest llangardaix pot tenir un tamany de 3m de longitud i 100 Kg de pes, s´alimenta d´animals molt més grans que ell, com búfals, cérvols o porcs senglars, si poden es mengen els ous de les femelles, i si fa falta també es mengen entre ells. Els petits viuen durant els 5 primers anys sobre els arbres perquè no s´els mengin els grans, i no baixen fins que no medeixen 1m d´alçada. Les femelles fans nius excavats a la terra, amb falses obertures per a enganyar als depredadors (dragons mascles), i el dragó quan neix, marxa per una d´aquestes falses obertures, perquè no se´l mengi la mare!!!

El dragó del Komodo com a varànid que és, te el cap estret, obertures a les orelles, coll llarg i fi, ulls amb parpelles i pupil.les rodones, i potents mandíbules. També te una cua llarga i gruixuda que utilitzen com a timó sota l´aigua i d´arma quan lluiten, i tenen el cos cobert d´escames. Les seves potes, els permeten córrer ràpidament en distàncies curtes, i poden obrir tant les mandíbules, que es poden empassar animals del tamany d´una cabra. Per caçar vigilen la presa, la mosseguen, i esperen a que les bacteries de la seva boca facin efecte. Poden arribar a esperar fins a 2 setmanes, que és el que triga un búfal a morir. El perquè només es troben a Komodo i els seus voltants és un misteri.

Amb tota aquesta informació, ens vàrem dirigir a la illa de Rinca, que està dintre del Parc Nacional Komodo, on també hi ha dragons, i queda més a la vora de Labuanbajo. Hi ha nombrosos caminets, però no està permès passejar-s´hi sense un guia, que van armats amb un pal, per si de cas els dragons et confonguessin amb una cabreta, ja que alguna vegada han atacat i matat humans.

Amb gran expectació, i una mica acollonits, vàrem anar a buscar dragons, que semblaven de tot, menys els mostre ferotge que esperàvem veure. Amb el calor del migdia, jeien a les ombres, de tal manera, que n´hi havia algun que encara no tenim la certesa de que fos viu. Semblava que els podies amanyagar, sino fós perquè sabies que et podien arrancar un braç d´una mossegada, en qüestió de segons.

Veure´ls més o menys actius és una loteria, uns dies més tard, a alguns els hi va tocar la grossa, veient com 13 dragons es menjàvem un búfal, com si d´un documental del National Geographic en 3 dimensions es tractés. Eh?!! Anna i Cèsar?!! Cabrons?!! Ai!!! Hem dit Cabrons!!, perdó volíem dir guapetons!!!

Després dels dragons i abans de deixar Labuanbajo, vàrem anar a acampar un parell de nits a la Illa de Kanawa, dintre del PN Komodo. Érem només 17 persones en aquest refugi de platges de sorra blanca, i aigües color turquesa i vistes espectacular a les altres illes. Allà vàrem conèixer la Barbara (Xile) i en Jean (Suïssa), amb els quals compartiríem algunes de les etapes de la illa de Flores.

Amb la visita a aquesta última illa, i després d´haver obtingut un graduat superior + màster + doctorat en illes paradisíaques (ho reconeixem…ens hem passat), podem afirmar que triïs quina triïs entre tots els milers de illes Asiàtiques; En general són espectaculars, amb aigües netes i transparents i una vida marina que et recorda a cada moment, el mar tant pobre que resulta ser el nostre estimat Mediterrani.



CAMÍ A FLORES (Nusa Tenggara)

Us detallarem el recorregut des de Kuta Lombok fins a Labuanbajo (ciutat des de la que es visita el PN Komodo) perquè si bé les odissees terrestres i/o marítimes han sigut la constant que han marcat els nostres dies a Indonèsia, aquesta destaca per sobre de totes.

Les agències venen bitllets combinats (pels quals pots arribar a pagar el doble o el triple) amb els quals no t´has de preocupar per res, però viatjar per indonèsia, sense barallar-te pels preus, emprenyar-te perquè mai arribes amb el temps previst, amb un bus a petar de gent, més porcs, més gallines, i que el més probable és que s´espatlli a mig camí…No té la mateixa gràcia.

Recorregut: Bemo (furgonetes petites per a passatgers, per a viatges curts) Kuta-Sengkol, Bemo Sengkol-Praya, Bemo Praya-Algun punt a la carretera de Mataram, esperar el bus direcció Labuan Lombok, ferry Labuan Lombok-Poto Tano (Sumbawa), Bus Poto Tano-Bima (el vàrem agafar dintre el mateix ferry, no hi havia prou places i en Joan va anar 8 hores assegut sobre una caixa de Coca-Cola), a Bima ja no hi havien busos cap a Sape fins l´endemà, ens ofereixen dormir al bus, i acceptem (quina millor manera de reservar plaça….!!!!), bus Bima-Sape, on hi havíem d´agafar el ferry direcció Labuanbajo a les 9 del matí, però aquell dia no n´hi havia fins a les 5 de la tarda (quina sorpresa!!!...), vàrem aprofitar el dia per llogar una barca i anar a veure una illa que hi havia a prop de Bima, amb uns quants viatgers més que també s´havien quedat tirats, i val a dir que tenia un corall intacte, platgetes de sorra blanca i aigua transparent, que conformàvem un petit paradís, encara per descobrir, finalment a les 5 de la tarda arribava el ferry que ens portaria a Labuanbajo a la illa de Flores.

A les 4 de la matinada, després de 44 hores, quasi sense dormir, sense una bona dutxa i menjar quan vam poder, per fi estàvem a punt de veure el llegendari llangardaix més gran del món: El dragó del Komodo.

Tot i el desfet de temps, que va suposar aquest trajecte, va ser divertit anar coneixent pel camí, a tots els companys viatgers, que veníem de diferents llocs però que tots portàvem la mateixa destinació, i que més tard aniríem coincidint per tota la illa de Flores.

La Kari i la Karin, d´Arizona, amb les quals vàrem compartir “habitació” al bus de Bima i que sense saber-ho en aquell moment, s´acabarien convertint en les nostres companyes de penúries.

En Julien de França (www.juliooo.fr), que porta 8 mesos per Àsia, i encara no s´ha ni plantejat tornar a casa.

I l´Emilie i l´Spyros, també de França, que tenen planejat viatjar per Àsia durant un any, i ja porten 6 mesos,(http://www.rizetbamboo.fr/le_off).

MÉS PLATGETES A LOMBOK (Nusa Tenggara)

Des de  Cemoro Lawang, ens vam dirigir directament a les Illes Gili, passant de llarg per Bali, ja que no ens venien de gust visitar les zones més trillades d´Indonèsia. Pel que hem sentit, més endavant, segons les opinions d´altres viatges, no ens penedim d´haver pres aquesta decisió.

Les Illes Gili, són un conjunt de 3 petites illes situades a la punta Nord-Occidental de Lombok.

A mida que la barca es va acostant a les seves costes, descobreixes que no t´has equivocat: Aigües color turquesa, llargues platges de sorra blanca que conviden a passejar i tranquils bungalows a la voreta del mar.

Nosaltres vàrem escollir, la més petita del conjunt, Gili Meno, amb platges excel.lents, on hi campen tranquil.lament, gallines, gats, gossos i cabres, algun warung destartelat, guitarres a dojo, un poblet interior de només 300 habitants, i que encara no han convertit en una Eivissa a l´Asiàtica, com passa moltes vegades en aquest continent.

Les Gili, rodejades d´esculls de corall, accessibles nadant des de la platja, ofereixen zones excel-lents per a l´immersió i l´snorkel, que malauradament, ja no ens varen resultar tant sorprenents com al principi del viatge. Hi ha gran quantitat de tortugues, que ni tant sols fugen quan et veuen, de les quals no en tenim proves gràfiques, perquè la nostra càmera subaquàtica, comprada fa un més escàs a Kuala Lumpur, en va deixar tirats inesperadament… va morir de cop i sense previ avís.

Observant com una tortuga rosegava un corall i ens mirava de reüll amb els ulls petits i rodonets, a menys d´un metre de distància de nosaltres, vam patir la primera baixa en qüestió de càmeres.

Sortint de les Illes Gili, ens vàrem veure obligats, a passar per Mataram, a veure si aconseguíem que algú ens arregles les nostres càmeres. Sorprenentment vàrem trobar servei tècnic de Sony i Panasonic. Pel que fa a la sony subaquàtica, ens van dir que no tenien eines per obrir-la, que ni garanties internacionals ni hòsties, i 1000 excuses més, que venien a dir: Aquí no ens mengem els marrons del altres, i si vols una càmera nova, torna a Kuala Lumpur…

Pel que fa a la Panasonic, un senyor molt atent ens va dir, que el zoom es podía arreglar, però que havíem d´esperar 48 hores.

Va ser així, com mig per casualitat, vàrem descobrir la destartalada Kuta Lombok i l´espectacularitat dels seus paisatges, format per una serie de badies amb aigües turqueses i sorra blanca. És un paradís per el surf, ple de trencants d´aigua aptes per a principiants, i per esportistes de primer nivell. Com que encara no ens ha donat pel surf, nosaltres ens vàrem dedicar a recórrer la carretera, a trossos quasi intransitables, que circula arran de costa passant per platges idíl-liques com la de Tanjung Aan, Selong Blanack o Mawi, i penya-segats espectaculars, amb un onatge que si acollona vist des de la sorra, no volem imaginar quina impressió deu fer sobre una taula de surf.

Passades les 48 hores, va arribar el fatídic dia, en que aquell senyor tant atent de la Panasonic de Mataram, ens va enviar un mail, per dir-nos que ja havia arreglat el zoom de la càmera, peeeeeeeeeeeero, que s´havia carregat no se quin cable, que la pantalla no funcionava, i que no hi havien recanvis a Indonèsia. I així, senyores i senyors, com si es tractés d´una maledicció, acaba la trista història de les nostres càmeres fotogràfiques.

ACUDIT DE LA SETMANA: Que fan en Joan i l´Esther, sense càmera de fotos, fent la volta al món?...Tirar fotos amb l´Iphone…

Actualitzem fotos Indonèsia

GUNUNG BROMO (Java)

Vàrem deixar enrere el verd de les selves, i en unes hores, en trobàvem badant, davant el paisatge llunàtic del volcà Bromo.

El conjunt del Parc Nacional Bromo, amb el propi Bromo de 2.392m d´alçada, i un cràter de 10Km d´amplada, alçat en un mar de cendre i sorra volcànica (Laotian Pasir) , i envoltat pel cims  Kursi (2.581m), i el Batok (2.440m), i el volcà Semeru (3.676m) el sostre de Java i un dels més actius de la illa, forment un paisatge de bellesa sobrenatural.

Probolingo, a 5 hores amb bus de Surabaya, és la porta d´accés al Volcà Bromo, situat concretament de Cemoro Lawang, que fa de balcó, cap a les espectaculars vistes del volcà i els seus voltants.

La visita a aquest Parc Nacional, és pot fer per compte propi, amb tranquil.les passejades. El Gunung Bromo ofereix la seva millor cara a la sortida del sol. L´esforç d´aixecar-se a les 4 de matí i fer una passejada de 2 hores, fins al Gunung Penanjakan, just davant del Bromo, es veu recompensat per l´espectacle, que ofereix el sol a mida que s´aixeca el dia, i projecte la seva llum sobre el paisatge, mentre el Gunung Semeru, fumeja impassible, fent cara de bon minyó.

També és possible pujar fins el cràter del Bromo, creuant el Laotian Pasir (mar de sorra), fins a la base del volcà, i pujant els 253 graons, que et porten fins a les vores, de les entranyes fumejants del volcà.

La cara amarga de la visita al Bromo, és que la tempesta de sorra que ens va enxampar, quan érem al cim del cràter, va ferir de mort el zoom d´una de les nostres càmeres fotogràfiques. Aquest seria el primer d´una successió de fets, que acabaria en una orgía de càmeres per llençar.

TANJUNG PUTING (Kalimantán)

Kalimantán alberga una de les últimes grans selves tropicals del planeta, i és refugi de quasi tota la població mundial de l´últim gran simi asiàtic: L´Orangutan.

Aquest era el nostre objectiu, juntament amb el Proboscis Monckey (“mono narigudo”), amb la panxa grossa i el nas llarg, espècie que es troba únicament a Borneo. En el PN Tanjung Puting, la presencia d´ambdós animals està assegurada. Tot i que els Orangutans ja els havíem vist a Sepilock (Malàisia), aquí els tens a tocar, però en el sentit literal de la paraula. Sovint has de fer un pas enrere, perquè et passin pel costat, i aguantar-te les ganes d´acariciar-los l´esquena. La seva mirada és irresistible i el seu desplegament de “moneries” encomiable.

El que diferencia la visita a aquest parc, de qualsevol altre aventura selvàtica, és el sistema de transport, menjar, i allotjament. Vam estar 3 dies, remuntant el riu Sekonyer amb un Klotok, visitant els 3 campaments situats a la selva (Leakey, Pondok Tangui i Tanjung Harapan), navegant de dia a marxa lenta per les aigües tranquil-les del riu, observant fauna, menjant, dormint, menjant, dormint, menjant dormint i tornant a dormir al vespre a la coberta del vaixell, en mig de la selva i els seus sorolls.

Un Klotok, és un vaixell, amb més o menys comoditats (depèn del que paguis, o no…), que per nosaltres va resultar ser un oasis mòbil, i un plaer inesperat a Kalimantán, amb una tripulació excel.lent, sobretot per la cuinera, que es deuria pensar que veníem de passar una guerra, i per l´Arsyad, el nostre guia Dayak, que es coneixia la selva pam a pam.

L´experiència del Klotok, no és barata, pels stàndards Indonesos, però és del tot recomanable, i si tens sort amb el vaixell i la tripulació, es pot convertir en una experiència única.
Aquest va ser el nostre últim destí a Borneo. Des de l´avió que ens portava a Surabaya (Java), poc abans d´aterrar, vèiem les primeres cases d´obra i teulades metà.liques… Allà mateix vàrem començar a enyorar Kalimantán.