BANJARMASIN (Kalimantán)

No ens repetirem amb les penúries passades als busos de Kalimantán, però finalment després de 22 hores, vàrem arribar a Banjarmasin.

Aquesta vegada, el trajecte ens va sorprendre, però positivament. Per anar de Samarinda a Banjarmasin, cal travessar el riu Kariangu. Nosaltres, érem allà asseguts amb cara de cul, primerament perquè ni sabíem que calia agafar un ferry, i després perquè només per entrar el bus dintre d´aquell ferry, va ser una odissea.

De cop i volta veiem que un senyor, vestit per anar a fer la primera comunió, ens feia senyals amb el dit, acompanyat d´uns  pst, pst, pst, perquè el seguíssim. Va resultar ser el capità del ferry, que ens va fer passar a la cabina de comandaments, neta, amb aire condicionat, seients acolxats, ens fa fer un Kopi susu, i ens va donar pastetes!!! Aquest país no deixava de sorprendre´ns!!! Varem passar una estona realment formidable. L´Askap era un tio la mar de trempat, que li encantava la seva feina, que parlava Anglès!!! que ens va ensenyar orgullosament el funcionament de tota la maquinària que feia funcionar aquella ferralla, i ens el va deixar conduir!!!!

Banjarmasin se la coneix com la Venècia Asiàtica, per la seva xarxa de Canals, amb cases de fusta elevades sobre l´aigua. Navegar per les brutes i contaminades aigües marrons dels canals, desllueixen el veritable espectacle: El que ofereixen els seus habitants, mentre es renten, neden o descansen, tot acompanyat dels Hi Mister!!! rialles, crits i jocs habituals.

Un altre dels atractius que ofereix la ciutat, són els mercats flotants, de Pasar Kuin i Pasar Lokbaintan, que si volem dir la veritat, son bastant pobres comparats amb els del Delta del Meckong a Vietnam.

SUNGAI MAHAKAM (Kalimantán)

16 hores era el que havia de durar el trajecte Beraw-Samarinda, i eren 20 les que havien passat quan el Nusa Nipa va acabar el seu trajecte, increïblement sense espatllar-se a mig camí. Aviat vam adonar-nos, que normalment les hores de durada dels trajectes a Indonèsia, són de pagès, la qual cosa vol dir, que a les hores que et diguin n´hi has d´afegir entre 2 i 4.

Samarinda, seria la nostra porta d´entrada al espectacular Sungai Mahakam, que amb 920 Km de riqueses culturals, és probablement un dels destins que recordarem de manera més especial.

La part baixa d´aquest riu, es pot visitar per compte propi amb relativa facilitat, i el mitjà de transport més comú és el ces (Ches), piragua motoritzada, que et permet observar a poca velocitat, la vida de les comunitats Dayaks que hi ha assentades a les seves riberes.

Dayak, és el nom col.lectiu, amb el que es designa als habitant indígenes de Kalimantán. Les diferents tribus Dayaks, tenen el seu propi nom, com els Kenyahs, Kayans, Ibans i Punans. L´estil de vida dels Dayaks, està molt vinculada als seus boscos natals, i varia segons les condicions; Alguns són caçadors, d´altres recol-lectors nòmades, cultivadors d´arròs o pastors,  però si una cosa tenen en comú, aquestes comunitats que fins fa poques dècades encara tallaven caps, és que no cal esperar que apaguin el televisor i el mòbil, aparquin les motos i es posin a ballar danses tradicionals, només perquè hagi arribat un visitant.

Kota Bangun, va ser el nostre primer destí a la zona lacustre del Mahakam, i partir d´allà, vàrem començar a remuntar riu a munt a ritme de ces, passant pels poblats de Muara Muntai, Tanjung Issui, Pulau Lantin i Macong.

Durant tots els dies que vàrem passar, en el Sungai Mahakam, no ens vàrem creuar amb cap occidental (bé en realitat, en tot Kalimantán, fins que no vàrem arribar a Tanjung Puting), i en arribar als pobles, érem el centre d´atenció, absolutament tothom ens saludava amb un Hi Mister!, ens tiraven fotos amb els mòbils, els nens no paraven de jugar al nostre voltant, i ens feien passar a les cases, per convidar-nos a prendre alguna cosa, tot en un mar de gestos, mirades i somriures...perquè ni ells parlaven Anglès, ni nosaltres Bahasa Indonèsia.

Muara Muntai, és un poblat Banjar, amb bonics edificis de fusta, on no hi ha carrers, tot el poble es comunica mitjançant passarel-les,  també de fusta, per sobre de terrenys pantanosos.

Tanjung Issui on els seus habitants són Banuak, Dayaks i Banjar, i Macong són els primers poblats del Mahakam, amb cases comunals. Aquestes cases, són robustes construccions de fusta, amb tòtems a les seves entrades,  on hi ha enterrats els avantpassats de les famílies que hi vivien. Actualment les famílies viuen en cases independents, i les cases només són utilitzades per a cerimònies, o per acollir els visitants.

A Tanjung Issui, vàrem conèixer a en Surni, que és l´únic del poble que parla alguna paraula d´Anglès, i amb qui ens vàrem poden entendre per llogar un ojek (moto-taxi) perquè ens portés fins a Macong.

De tornada a Tanjung Issui, on hi volíem fer nit, ens va dir que al poble, no hi havia gran cosa a fer, que ell a la tarda tenia pensat anar a casa la seva mare, que vivia a Pulau Lantin, i que si  volíem, el podíem acompanyar.

Pulau Lantin és una illa que hi ha al llac Jempang, la qual no sabíem ni que existia, perquè no surt ni als mapes ni a la guia.

Allà poquíssimes vegades havien vist un occidental, i la nostra arribada va ser una autèntica revol.lució. La gent sortia de les seves cases per saludar-nos, i somreien i ens miraven, com si fóssim autèntics extraterrestres. Durant les hores que vàrem estar allà, vàrem passejar pel poble, amb una estela de nens, saltant, jugant, i cantant cançons al nostre voltant. Tot i les modernitats de l´entorn, i que alguns Dayaks, s´han convertit, al cristianisme o a l´Islam, en aquests poblats, les creences tradicionals, encara estan fortament arrelades, i les que no són tradicionals, se les inventen. Les dones embarassades demanaven a en Joan, que els toqués les panxes, pensant que això els donaria bona sort, nosaltres contemplàvem les seves reaccions, completament bocabadats, una d´elles, cada vegada que en Joan se la mirava, es posava a plorar, com si veiés a la Verge!!!

L´acollida que vàrem tenir en aquest poble, va suposar tal lliçó de modes, que haguéssim volgut saber parlar Bahasa Indonesia, només per poder-los dir en veu alta, que no érem mereixedors de tantes atencions, i que no tenim absolutament res d´especial.

Ens van fer sentir tant poca cosa al seu costat, que ens avergonyíem per dintre, només de pensar, que probablement si ens els trobéssim passejant per Malgrat, ni tant sols els saludaríem.

MISSIÓ IMPOSSIBLE II (kalimantán)

MENJAR. Els restaurants tal hi com els entenem nosaltres, no són habituals. Normalment es menja en un Warung, que és una parada al carrer, tapat amb una pancarta, que delimita el local. No hi ha cartes, cuinen tot el menjar al matí i el van servint durant el dia. Això fa que de bon matí tot tingui molt bona pinta, per dinar passable, però al vespre, està tísic. Es demana el menjar que està allà exposat, o si vols que et facin alguna cosa diferent, alguna vegada te la fan. Tot aquest sistema, esta molt bé, si saps Bahasa Indonesia, però sinó en saps, tens un problema. Per demanar el menjar hem hagut d´assenyalar taules vehines, o fins hi tot entrar a dintre les cuines (per anomenar-les d´alguna manera). Al final vàrem creure més oportú aprendre alguns plats en Bahasa Indonesia: Nasi Goreng (arròs fregit), Ayam Goreng (pollastre fregit), Kopi Susu (cafè amb llet), Gado Gado (plat típic amb verduretes i salsa de cacauet picant), Pisang Goreng (plàtan fregit), Mie Goreng (fideus fregits), Ayan Sop (sopa de verdures amb pollastre), Tidak Es (no gel), i en això ha consistit la nostra dieta, durant els dies que hem estat a Kalimantán, a part de paquets de patates i galetes, que només els havíem d´assenyalar a les botigues.

ALLOTJAMENT. Per primera vegada, i això que hem viatjat moltes vegades durant el mes d´Agost, i en països molt turístics, quan arribàvem a les ciutats, la majoria d´hotels estaven plens. No vàrem arribar a esbrinar, si es que no ens volíen allotjar per ser blancs. Haviem d´anar a hotels més cars, i hem arribat a pagar 20€ per dormir en autèntics “cuxitrils”.

Tots els hotels senzills, tenen bany compartit, ells en diuen mandi, i consisteix en una WC a la turca, i un recipient gran (d´obra o bidó de plàstic), ple d´aigua i una galleda per tirar-te l´aigua per sobre. A tots els hotels, hi una sala petita (musholah), encarada a la meca per resar, i als sostres de les habitacions, una fletxa que t´indica la direcció de la meca, per si vols resar a l´habitació.

ANGELETS DE LA GUARDA. Quan estas cansat, mig mort de calor, de gana, ningú t´entén i no hi ha manera de trobar el que busques, sempre apareix el teu angelet de la guarda, no cal que el busquis, ell et trobarà a tu.

El repartidor del gas a Beraw, que ens va portar a l´estació de busos a comprar el bitllet, després d´estar tota una tarda buscant-la. El senyor de la botiga de Pangkalan Bun, que després d´anar a tots els caixers, i que cap ens donés diners, ens va portar amb la moto, a un caixer que hi havia a les afores, que sí que va funcionar. El noi, que es va esperar mitja hora a peu de carretera, a esperar el bus que anava cap a Kumai, mentre nosaltres érem a la comissaria treien els permisos per a visitar el PN Tanjung Puting, i no va voler que un de nosaltres li fes companyia. El desconegut que parlava Anglès, amic d´un barquer de Muara Muntai, amb el qual no ens enteníem per pactar un preu per anar a Tanjung Issui, i ens va fer de traductor per telèfon!!!

A tots ells i molts d´altres, des d´aquí els volem dedicar aquest breu recordatori.

CALERONS. A Kalimantán, hem hagut d´exprimir el nostre instint regatejador, fins a la sacietat. Intenten clavar-te per tot, només perquè ets occidental. Per trajectes de taxis, que sabíem que valien 7000 IDR, ens podien demanar 50.000 IDR, per un dinar de 15.000 en volien 50.000 i per un trajecte amb barca de 150.000 ens en demanaven 300.000, i “suma i sigue”, això era constant. És primordial, anar sense presses, ells mai es posaran nerviosos, ni els veuràs ansiosos per posar-se a treballar. Vam arribar a pactar preus, i en veure que els locals pagaven menys, al final del trajecte nosaltres pagàvem el mateix, i el tio no es matava ni a discutir.

Per travessar Borneo, hem suat la gota gorda, però ho tornaríem a fer 1000 vegades. Aquí hi hem viscut moments inoblidables, tant per bé com per mal. Però qui recorda ja, els malts moments…

MISSIÓ IMPOSSIBLE I (Kalimantán)

Viatjar per Kalimantán, no resulta ni fàcil, i còmode ni barat. Ha posat a prova a cada moment, la nostra resistència física i mental, la nostra experiència viatgera, i la nostra paciència. Sovint ha estat un xic desesperant, però en tot moment altament gratificant.

IDIOMA. Senzillament, ni déu!! parla Anglès, però hi posen molta voluntat. Ens hem hagut d´entendre de totes les maneres possibles, símbols, gestos, mímica, dibuixos, calculadores (pels números), el que fes falta!!!

El 99% de les vegades, la conversa ha consistit en; Indonesi: Hi Mister!!, Nosaltres: Hi, I: Apa Kabar? Siapa Nama Anda? etc…, Nos: Tidak Bahasa Indonesia, I: Oooooh…(perplex), I: Come from (si no ho sabia dir, sabíem que ens estava preguntant d´on érem igualment, perquè seeeeeeeeeeeeempre pregunten el mateix), Nos: Barcelona, I: Ooooh!! Football!!, i a continuació, un recital de jugadors del Barça.

Si no era pel futbol, no ens podíem comunicar pràcticament amb ningú. Aquí més que en cap altre país, em comprovat el poder socialitzador que té, a partir d´aquell moment, ja teníem un ami. Si sabessin Cesc, Xavi, Pique, David Villa i Messi les portes que ens han obert, s´en farien creus. Nosaltres ens hem vist obligats, a aprendre paraules bàsiques en Bahasa Indonesia.

TRANSPORT. El transport per carretera, és desesperant. Les mateixes carreteres, en qualsevol país del primer món les consideraríem impracticables, els busos són més que antics, i sense aire condicionat. S´hi transporta persones als seients, però els passadissos s´aprofiten fins a l´últim centímetre per a transportar productes de tota mena (quan vols baixar del bus, has d´anar saltant per sobre de caixes, sacs i paquets).

Els trajectes per a fer 250 Km poden durar, entre 18 i 20 hores tranquil-lament (encara hem estat de sort, en època de pluges s´allarguen durant dies), amb un únic conductor, suïcida, que condueix a tota hòstia, per carreteres amb uns esborangs, que fan bolcar als camions. En algunes ocasions el conductor, para enmig de la carretera, baixa del bus i el veus anar a munt i avall, movent el cap i fent moviments bruscos, ho fa perquè s´està adormint!!!

Ens els països menys desenvolupats, ja és normal que els conductors tinguin tendències suïcides, però aquí per primera vegada, hem tingut la sensació de que ens perillava l´integritat física. En més d´una ocasió haguéssim baixat del bus, si no fos, perquè travessàvem selves, on durant kilòmetres, i més kilòmetres, no hi havia absolutament res.

La gent fuma durant tota la nit a dintre el bus, i el que no fuma, vomita!!! Quan no és un, és  l´altre i així tot el trajecte. Dels sostres dels busos, hi pengen unes bosses negres, destinades a tal efecte. Durant el trajecte, para constantment per deixar i recollir gent, paren per menjar a hores intempestives, o directament no paren, i tot el que us pugueu imaginar.

Vàrem fer un trajecte de 6 hores, amb el conductor DJ (a part de suïcida, això sempre). El tio portava muntat un altaveu de discoteca, al passadís del bus, amb la música a tot drap, increïble!!!

Per la resta, tot normal:

Una bona revisió abans de sortir…

Les típiques parades per posar gasolina…

I per anar al lavabo…

Tot Kalimantán està molt malt comunicat, per arribar a un destí final, sempre és una combinació de bus, ferry, més bus, speed boat, etc…Vam aguantar 3 trajectes llargs amb bus, 22, 6 i 20 hores respectivament, al quart, digueu-nos figaflors, vàrem agafar un avió…

SELAMAT DATANG DI INDONESIA (kalimantán-Borneo)

Indonèsia, esta formada per més de 17.000 illes, de les quals unes 8000 son habitades, i s´hi parlen unes 739 llengües diferents, així doncs aquest país és impossible de homogeneïtzar.  S´exten per 5000 Km al llarg de l´equador, des de Sumatra fins a Papua, en una terra amb tantes, cultures, pobles, animals, costums i menjars, que és com si parléssim de 100 països en un. Dit això, a cada post indicarem de la zona de Indonèsia de la que estem parlant.

Després de sortir de Semporna (Malàisia), agafar un bus fins a Tawau, un ferry fins a Tarakan (Indonèsia), una llanxa ràpida fins a Tanjung Selor i un taxi compartit fins a Beraw, per fi vàrem arribar al nostre primer destí a Indonèsia.

La primera impressió va ser que allò era un altre món, molt diferent a Malàisia, tot i estar dintre de Borneo. Ningú parlava Anglès i tothom ens saludava amb un Hi Mister!! (això ho sap dir tothom).

La primera odissea la vàrem viure per trobar un lloc per dormir, a tots els hotels ens deien que estava ple, la qual cosa no hem acabat d´entendre, perquè allà poques vegades veuen un occidental. La gent ens feia fotos amb el mòbil, i si intentàvem parlar amb algú tot el carrer es reia d´ell, i es formaven rotllanes de petits i grans, al nostre voltant.

La segona odissea, no té desperdici. A Beraw, només hi érem de passada, el nostre destí real era Samarinda, i vàrem estar tota una tarda per trobar un bitllet de bus en una ciutat de 60.000 habitants. Ningú sabia res del cert, i tothom ens deia terminals, horaris, i durades diferents.

El premí als papers molls, se l´emporta un senyor, que amb 10% Anglès, 90% Bahasa Indonesia, ens va dir que ell sabia, d´on sortia el bus. El vàrem seguir, i ens va fer entrar en una barraqueta de fusta (a Kalimatan quasi tots els edificis i cases són de fusta), on hi havia una sala, amb unes cadires per seure (a esperar el suposat bus...), i una taula buida, amb una llibreta i  un llistat de noms. Ens va dir que havíem d´escriure els nostres noms a la llibreta, per a reservar plaça pel bus de l´endemà... De cop i volta vam adonar-nos que les parets, eren plenes de fotografies de noies embarassades, i que en una porta hi ha havia una placa que posava Docktor “Nosequè”!!! Érem a la consulta del metge?!!! (al vespre vàrem podem comprovar que sí, efectivament la gent apuntava el seu nom a la llibreta, però no per agafar el bus, sinó per agafar tanda a cal metge). A favor del Senyor, hem de dir que a fora hi havia un rètol, amb un bus dibuixat i la paraula Samarinda. No sabrem mai, si el rètol era antic, o si resulta que el metge, també venia bitllets de bus, que veient com van anar els dies següents, també podria ser...

Quan ja érem al límit de la desesperació, i passejàvem pels carrers sense un rumb concret, començant a pensar que quedaríem atrapats a Beraw per sempre més, vàrem sentir alguna cosa que sonava a música celestial: “Can I help you, Mister?”, era el nostre àngel de la guarda, amb forma de repartidor del gas.

Era un noi, que havia viscut durant 10 anys, com a immigrant a EEUU, i ara havia tornat a Indonèsia, perquè allà la vida era molt difícil, i els seus pares estaven malalts. Ens va carregar al camió, ens va acompanyar a l´estació de busos (que resultava estar a les afores de la ciutat) i ens va ajudar a comprar el bitllet per l´endemà mateix; El Nusa Nipa, ens portaria fins a Samarinda. Així doncs, aquell dia vàrem aprendre la nostre primera paraula en Bahasa Indonesia, TERIMA KASIH (gràcies).

Perdó pel retard, però trobar connexions a Kalimatán ens ha estat molt difícil, encara més Wi-fi, i encara més un lloc tranquil i agradable, on asseure´s a escriure.

Actualitzem secció fotos.

MABUL, DIES DE FESTA MAJOR!!!

La illa de Mabul forma part del Parc Marí de Tun Sarakan (o de les Illes de Semporna), el qual compta 325 Km2 d´aigües tropicals, i zones d´immersió, que figuren entre les 10 millors de tot el planeta.

La joia de la corona és la illa de Sipadan, on tan sols amb unes ulleres i un tub, s´hi poden veure manades de taurons i tortugues, entre d´altres espècies i jardins de corall. Nosaltres ens vàrem haver de conformar amb les germanes petites, Mabul i Kapalai. A Sipadan des del 2005, no s´hi pot pernoctar, aquí el govern (per fi!!!) va decidir demolir totes les instal.lacions, ja que els danys ecològics, que havien provocat anys de turisme incontrolat, i la pesca amb dinamita havien deixat el fràgil ecosistema de la illa en greu perill. Això fa que la illa, només es pugi visitar, en una visita d´un dia, i que les places siguin limitades (120 persones al dia), i que per tant, el preus siguis astronòmics; Tot no es pot tenir…

Els 4 díes que hem passat a la illa de Mabul, es pot dir, que els hem dedicat íntegrament a nedar, i flipar!! No ens estendrem en explicacions, el millor que podeu fer és mirar les fotos, i ho valoreu vosaltres mateixos. Et poses les olleres, el tub, et llences a l´aigua, i allà sota, cada dia es festa major!! Les extensions de corall es perden en les profunditats del mar, i la fauna marina, fa la seva, com tu fossis un més. El moment culminant, va ser nedar durant mitja hora llarga amb una tortuga, gran com la taula des d´on escric aquest post.

Les estones que no nedàvem, aprofitàvem per anar a visitar el poble, on hi passàvem estones molt agradables. Molts dels seus habitants són immigrants Filipins, i viuen en barraques, en pilars de fusta sobre l´aigua (si no ocupen terra, el govern no el té controlats). Són gent molt amable, i com que són Filipins, saben alguna paraula amb Espanyol, i tenen moltes ganes de jugar i comunicar-se. Quan la gent et parla de Mabul, obvia el fet, de que mentre es gasta una petita fortuna, en les seves immersions, i en allotjar-se a Resorts de luxe, la gent del seu voltant es pot dir, que viu en l´absoluta misèria.

I així, amb aquesta traca final d´espectacle submarí permanent, ens acomiadem de Malàisia, que tantes vegades ens ha desesperat (els Malais són "patxurrons", com el déu que els va parir), però no de Borneo. En el restaurant Indi des d´on us escric, a ritme de películes de Bollywood, espero a en Joan, que està tornant de Kota Kinabalu amb els nostres passaports!!!, Demà mateix esperem creuar la frontera, direcció Indonèsia, que d´entrada es presenta molt enigmàtica.

Sovint busquem informació a la xarxa, a través dels diaris d´altres viatgers. Sobre Borneo, a la part d´ Indonèsia, no n´hem trobat ni un, perquè serà?...Ben aviat us ho expliquem.

Com a cada canvi de país, no sabem com estarà el tema connexions, així doncs si desapareixem durant uns dies, no patiu, no s´ens haurà menjat cap cocodril, entre tots dos, no sumem prou proteïna.

Acabem secció fotos Malàisia, afegim un vídeo i estrenem Malàisia submarina (ens hem passat, ho sabem, però es que estem al.lucinats!!)

SUNGAI KINABANGATAN

El riu Kinabangatan, amb 560 Km de llargada i més antic que l´Amazones, és el riu més llarg de Sabah. Les riberes d´aquest riu, alberguen una fascinant riquesa de fauna i flora salvatges.

La indústria de la fusta, exerceix una enorme pressió sobre aquesta selva de 100 milions d´anys d´antiguitat, i es calcula que un 20% de la seva superfície ha sigut talada, des del 2001, i bona part de manera il.legal. Recórrer el riu, amb barca, suposa anar esquivant els troncs, que baixen de la part alta del riu.

El motiu pel qual es concentra tantíssima fauna als voltants del Kinabangatan, és que les plantacions d´oli de palma, s´estenen fins quasi les riberes del riu, deixant una estreta franja de selva tropical (a vegades ridícula), per tal de protegir les plantacions, dels esllavissaments que podrien provocar les crescudes del riu.

Aquests estrets corredors d´arbres, que connecten zones de selva protegides, són utilitzats, com a autopistes naturals, pels animals, per a desplaçar-se de selva a selva. Hi ha qui es conforma, pensant, que aquest fet provoca que la població d´Orangutans augmenti, ja que travessant aquests corredors, els és molt més fàcil, trobar una parella amb qui reproduir-se. Però als elefants i altres animals grans per exemple, els dificulta la supervivència, ja que les manades, es desfan amb freqüència per travessar, les plantacions de palmeres.

Tot i que al 1996, es varen protegir 26 ha. de selva a la part baixa del riu, si no es deté ràpidament la tala riu a munt (cosa molt difícil, per la dependència econòmica de Sabah, de la tala i les plantacions d´oli de Palma), al Riu Kinabangatan li queda poc temps de vida.

Ja ens estem acostumant que la trista realitat de Borneo ens deixi un regust agre-dolç. Tot i així

els 3 dies que vàrem passar, recorrent el riu amb barca, i caminant per la selva, on vàrem poder veure finalment, orangutans en llibertat, macacos, infinitat de ocells, i tota mena d´animals, que no en podem dir els noms, perquè ens els deien en Anglès, van ser fantàstics.

Tot això, amb la companyia de la Núria i en Marc, dos trempats, de la Bisbal, que vàrem conèixer a Sepilok i que des d´aquí aprofitem, per saludar-los i desitjar-los una bona tornada a casa. Bon viatge guapos!!

L´HOME DE LA SELVA (Orang-utan)

L´Orangutan és l´únic gran simi que viu fora de l´Àfrica. Un mascle adult pot arribar als 2,25m de mà a mà i pesar fins a 140 Kg. Antigament es deia que un Orangutn podia creuar tot Borneo, saltant de branca a branca dels arbres, sense tocar el terra, actualment degut a la destrucció del seu hàbitat, es calcula de n´hi ha al voltant de 11.300 a les selves de Sabah i Sarawak, i el seu futur és incert. En els últims 20 anys la població ha disminuït en un 40%.

El Centre de rehabilitació d´Orangutans de Sepilok, és un dels 4 santuaris d´Orangutans que hi ha en el món. S´estén per una aresta de la reserva de selva tropical de Kabili-Sepilok,  ocupa uns 40 km2, i ofereix una gran oportunitat per a veure aquest gran primat de mirada intel.ligent, de ben aprop. Tenen un 96% dels gens igual que els humans, i veure´ls actuar; Com juguen els petits, com mengen, com caminen, com reaccionen quan apareix el mascle dominant, o com una mare cuida a la seva cria, és realment increïble.

Els orangutans orfes i ferits arriben a Sepilok, per poder-los tractar i ser reintroduïts a la selva. Viuen en llibertat, però dues vegades al dia, se´ls deixa aliment en unes plataformes situades a la selva, perquè ells hi acudeixin a menjar, voluntàriament. L´èxit del centre però, també té la seva part negativa, el contacte amb els humans ha exposat als orangutans a malalties, que impossibiliten la seva reinserció al medi natural.

La visita al centre, és suficient per a saciar les nostres ànsies de veure aquest animal, però res a veure, amb trobar-te´l a la selva en llibertat…

“CADA DÍA ME VEO, EN UN MUNDO TAN FEO…”

En recórrer les carreteres de Malàisia i Borneo, són dues, les coses que s´adverteixen al primer cop d´ull:

En primer lloc, és veu com les plantacions de palmeres s´estenen fins a l´horitzó, substituint a la selva original que hi hauria d´haver. Tot i que no es va introduir a Malàisia fins la dècada de 1860, la palmera oleaginosa, originària d´Àfrica occidental, avui dia és probablement l´arbre més comú de Malàisia Peninsular, i Borneo en la part Malaia. Des de la segona guerra mundial, Malàisia ha sigut el principal productor d´oli de palma. La producció anual actual ronda els 7,2 milions de tones, i és una de les principals industries d´exportació del país, (si us fixeu la majoria de productes de neteja, drogueria, estètica, perruqueria i molts d´alimentàris, contenen oli de palma).

En segon lloc, des de qualsevol punt alçat, es poden veure queixalades de terra, en mig de les extensions de selva, amb carreteres que les connecten. El gran negoci de la tala d´arbres s´estima que genera com a mínim 4.500 milions de dòlars, i proporciona cents de milers de llocs de treball, però causa també grans problemes ecològics, destruint indiscriminadament els hàbitats naturals dels animals, i provocant el desplaçament de moltes poblacions tribals.

La província de Sarawak (Borneo), és la principal exportadora de fusta tropical del món. Encara que el 63% de Malàisia estigui coberta de selva, només un 18% és selva tropical primària, i el ritme de desforestació és d´un 0,65% de selva anual, el doble que la mitja de tot el sud-est Asiàtic.

Al 1990, un estudi va establir la quantitat màxima sostenible, en 6,3 milions de metres cúbics de fusta a l´any. La industria de la fusta de Sarawak, segueix produint entre 9 i 12 milions de metres cúbics de fusta a l´any. Un problema que agreuja la ineficiència de la tala indiscriminada, ja que els camions fan malbé 5 arbres, per cada 1 de venut, és a dir, multipliquen per 5 els seus desperfectes.

Hi ha grans diferències, entre les dades dels grups ecologistes (la rainforestweb.org assegura, que des de mitjans de 1990, la tassa de desforestació a Malàisia, ha superat el 2,4% anual) i les del govern, però el més probable, es que s´hagin talat més del 60% de les selves tropicals de la Malàisia peninsular, amb xifres similars Borneo, carregant-se així un dels últims grans pulmons de la terra.

Tot i les iniciatives governamentals, per a parar la tala indiscriminada, la sobreexplotació de la terra per a usos comercials o residencials, està sortint cara, no només pel medi ambient, sinó per la població indígena, que veu com destrueixen la seva llar i el seu mitjà de supervivència.

Segons el departament dels assumptes dels Orang Asli (“poble original”), a Malàisia Peninsular, n´hi ha poc més de 150.000. A les províncies de Borneo, (Sarawak i Sabah), tot i que la població majoritària és indígena, i s´han dictat els Drets Tradicionals dels Nadius, la falta de representació política, posa en greu perill els seus drets sobre la terra. La tala de la pluviselva, i les immenses plantacions de palmeres per a la fabricació d´oli, han reduït el seu territori considerablement. Els drets dels Asli sobre el territori no estan reconeguts, i quan es requereix utilitzar els seus territoris per a la tala, l´agricultura, o projectes d´infraestructura, les seves reclamacions es consideren il-legals.

Si a tot això, hi afegim la destrucció d´hàbitats naturals, derivats del desenvolupament turístic, sigui amb la construcció de ports, aeroports, i complexes turístics (a sobre mateix dels coralls!!!), ens trobem davant la situació de que varis animals de la regió, estiguin en greu perill d´extinció, entre ells:

-Elefant Asiàtic: Amb la pèrdua d´hàbitat, es veuen obligats, a buscar menjar a les immediacions de la selva, arrasant els sembrats. Degut a aquest fet, els grangers els disparen, o simplement moren de gana.

- Dugón: Aquest mamífer marí, necessita consumir 30 Kg d´algues marines diàriament. La seva supervivència està amenaçada, per la destrucció dels llits marins, perquè queda atrapat a les xarxes, o perquè el cacen.

-Tortuga Laúd gegant: A Malàisia, totes les espècies de tortugues estan amenaçades, i s´estima que des de la dècada de 1950, el nombre de tortugues ha disminuït en un 98%. Es suposa que aquest descens, es degut a decades de captures accidentals, amb les xarxes dels pescadors, a la recol.lecció dels ous per al consum humà i a la contaminació marina.

-Tigre de Malàisia: No va ser fins al 1976, que es va instaurar la protecció legal d´aquest felí. En aquell moment, es va estimar que probablement només en quedaven 300 exemplars, i actualment, ningú sap amb certesa quants n´hi ha.

-La pantera nebulosa: Encara és més escassa que el Tigre de Malàisia.

-Rinoceront de Sumatra: Viu principalment,a zones aïllades de Sabah y el PN Endau-Rompin (a la Península). Una investigació de la WWF realitzada al 2005, va trobar rastres de tan sols 14 exemplars. Com que els fa falta un mínim de 10 Km2 de selva per a sobreviure, les possibilitats són escasses, si es tenen en compte a la velocitat que disminueixen les jungles.